Societat fragmentada

Com en l’anterior manifestació, el Govern va reaccionar ahir en qüestió d’hores per fer una primera valoració de l’exitosa manifestació de divendres a la nit, que va reunir milers de manifestants que van expressar democràticament la seva indignació per la problemàtica de l’habitatge. I cal recalcar això de democràticament perquè aquest és un punt que s’ha de normalitzar en un país democràtic com Andorra, acostumat a l’absència de protestes públiques i, fins fa ben poc, a convocatòries que reunien un grupet de persones. I aquesta demanda de normalització no va exclusivament dirigida a alguns polítics a qui els costa encaixar la crítica –i més si és tan ostentosa i cridanera– sinó també a una part de la població que no ha digerit que la societat evoluciona i que la participació ciutadana no s’ha de limitar únicament a dipositar una papereta en una urna cada quatre anys, sinó també a fer-se sentir quan consideren que no hi ha un altre remei per fer canviar les coses. En l’anterior concentració, menys massiva que aquesta última, ho van aconseguir amb un gir radical i un canvi de criteri quan semblava que el text estava tancat. La majoria i els grups de l’oposició van trigar menys d’una setmana a consensuar un nou redactat i introduir les millores que van creure convenients. Algú aprofitarà per assegurar que els polítics van cedir –o potser es van acovardir a les portes d’unes eleccions– però, especulacions a banda, s’ha d’admetre que van escoltar aquest clam d’una part de la població. El ministre portaveu, Guillem Casal, va admetre ahir que la manifestació va ser massiva però ja va deixar clar que ningú esperi dimissions. És cert que la problemàtica de la vivenda és el principal repte de la legislatura i que no hi ha una fórmula màgica d’un dia per a un altre. Casal argumenta que l’obligació de l’executiu és buscar solucions als problemes, no dimitir. És el que es reclama precisament, solucions perquè es percep una societat fragmentada amb dues visions, i això és el pitjor que pot passar.