Editorial
Intervenció salarial
El Govern ha de contactar amb els grups parlamentaris per buscar suports a la futura llei d’increment dels salaris que s’hauria d’aprovar al llarg del mes de gener al Consell general, amb efectes retroactius des de principis d’any
La falta de concertació social que, a través de convenis col·lectius sectorials o d’empresa, permeti establir els increments salarials per als pròxims exercicis, l’espiral alcista dels lloguers i l’escenari d’alta inflació ha col·locat l’Estat davant un nou repte: la fixació per llei dels augments mínims de sou del sector privat. El Govern, fins ara, només decretava abans de final d’any el salari mínim, que avança amb pas ferm cap a l’objectiu del 60% del mitjà i que de mica en mica recupera competitivitat. El nou context econòmic i la certesa que una part de l’empresariat no repercutirà l’IPC, amb el consegüent empobriment dels treballadors, ha dut el Govern els dos darrers anys a impulsar via projecte de llei els increments obligatoris a cadascun dels trams. La voluntat és que els treballadors de rendes més baixes –per sota del salari mitjà– no perdin poder adquisitiu, mentre que a partir d’aquests 2.400 euros queda en mans del contractador. I l’executiu, que ja ha fet arribar als grups la seva voluntat, va aprovar ahir la proposta que traslladarà al Consell que, en darrera instància, l’haurà de votar a mitjan gener, tot i que s’aplicarà amb efecte retroactiu. El qüestionat intervencionisme públic per la patronal té la seva raó de ser en l’escassa representativitat dels sindicats en el sector privat i la incapacitat dels agents socials per arribar a acords. Això no obstant, la decisió de no aplicar linealment l’increment de la inflació, que en els darrers dos exercicis acumularà un increment de l’11%, impacta en una classe mitjana ja de per si prou castigada. Incrementa a més el greuge amb el sector públic que garanteix l’equiparació de tots els salaris, inclosos els dels més alts funcionaris i executius i polítics. Moltes empreses faran un esforç per mantenir la competitivitat dels salaris d’aquelles posicions que aporten més valor, mentre que d’altres no forçaran les despeses de personal. La bona evolució econòmica, no obstant això, hauria d’afavorir que tots els treballadors siguin partícips dels bons resultats societaris.