Amb consens o en solitari

El pacte d’estat de salut ha fet aigües a les primeres de canvi. Tots els partits de l’oposició han expressat amb més o menys matisos o rotunditat el seu rebuig a la proposta presentada per la ministra Helena Mas. El Partit Socialdemòcrata, que té molt presents les experiències passades, s’ha autodescartat per escrit, mentre que Andorra Endavant ha condicionat la seva participació a la celebració d’un referèndum sobre el metge referent (sic!) i que el SASS torni a assumir el transport sanitari no medicalitzat. En un segon estadi se situarien Liberals i Concòrdia, que qüestionen el contingut preparat pel ministeri de Salut per donar el tret de sortida a les converses, però segueixen oberts al diàleg. Per tant, la pota política del pacte d’estat per a la salut trontolla, per molt que la ministra s’hagi compromès a fer esforços per mantenir-lo viu. El consens polític, en una qüestió cabdal que delimitarà el model sanitari de la propera dècada, és desitjable però no imprescindible. El Govern disposa d’una majoria prou àmplia per tirar-lo endavant amb o sense l’acord de la resta de forces del Consell. El treball del pacte nacional va més molt més lluny de l’esfera política i comprèn també els professionals, la CASS, els col·legis i les associacions de l’àmbit sanitari. La voluntat legítima de tornar a embarcar els grups de l’oposició no pot servir d’excusa per a un nou ajornament d’una reforma que s’arrossega des del 2011, i que quan per fi semblava arrencar el 2019 va ser engolida pel tsunami de la covid. Tampoc juga a favor del Govern els incompliments flagrants d’acords com el de la implantació generalitzada del tercer pagador, votada per tot el Consell General, que el ministeri està allargant qui sap per què. O la recent crisi de les pensions d’invalidesa de tipus 1, que han elevat la desconfiança. Helena Mas i el seu equip tenen, amb l’oposició o en solitari, el repte de redissenyar el sistema assistencial i, sobretot, garantir-hi els recursos suficients i una millor gestió, perquè això que l’Estat vagi cobrint els números vermells...