Viure al propi país
La Seu comença a convertir-se en una ciutat cara per residir per als treballadors andorrans. L’augment de la demanda a causa de la falta d’habitatges de lloguer a Andorra farà que el problema s’expandeixi.
“No hi ha cap mena de voluntat per part de Govern que els treballadors del país vagin a viure a la Seu, a menys que ells així ho vulguin”, va manifestar la ministra Marsol durant la jornada dedicada a l’habitatge organitzada per l’AGIA i l’APBI. Per la ministra, aquesta situació no és només específica d’Andorra: “A Barcelona o Madrid veiem que hi ha gent que se n’ha d’anar a 50 o 60 quilòmetres per trobar allotjament, però no volem que això també passi aquí”. És bo sentir aquestes paraules davant una proposta que, tot s’ha de dir, no agrada majoritàriament. Els treballadors d’un país han de gaudir de viure al mateix país, i més tenint en compte que, tot i que la distància a la Seu no és gran, hi ha una frontera pel mig i una densitat de trànsit en ponts i festius que són punts a tenir en compte. No es pot comparar amb les grans capitals, on hi ha municipis dormitori, però les opcions de transport públic són infinitament més grans que les que hi ha entre Andorra i la Seu d’Urgell. No cal esmentar que Andorra té una limitació de superfície constructiva, però és l’especulació la que encareix descaradament l’habitatge. Molts residents s’han vist forçats a traslladar-se a la Seu –on s’ha de comptabilitzar la despesa dels trajectes pel que fa als carburants– i la capital de comarca ha passat a ser etiquetada com a ciutat tensionada perquè els preus del lloguer han iniciat una escalada que no s’atura, lògicament per la influència d’Andorra. Traslladar el problema fora de les fronteres pot ser un alleujament temporal, però en cap cas definitiu, perquè si no s’apliquen solucions, la Seu deixarà també de ser una opció viable. Cal pensar a llarg termini per evitar arribar a una situació límit en què Espanya comenci a posar objeccions al fet que la Seu sigui una ciutat dormitori de treballadors d’un altre país però que alhora necessiten serveis, com llar d’infants, escoles i d’altres, que són indispensables per a la vida quotidiana. El missatge de Marsol canvia el guió i el discurs, perquè el dret a l’habitatge no ha de ser només una frase a la Constitució.