Periodisme i abusos
Cal l’autocrítica dels mitjans, però també la d’institucions que amaguen informació però toleren filtracions orientades
El nou raonador del ciutadà té com a prioritat la defensa dels drets dels col·lectius més vulnerables. El seminari celebrat ahir amb el títol genèric de Maltractament i abusos sexuals a menors i mitjans de comunicació va adreçar-se primordialment als periodistes, tot i que també hi tenien cabuda altres actors, com ara professionals de la salut mental, policies, advocats i membres de la judicatura. La lloable intenció va anar acompanyada per la falta de perícia a l’hora de decidir el format i l’horari, que el feia inabastable per al gros dels professionals dels mitjans. El seminari va comptar, així, amb una limitada afluència de periodistes, més enllà dels redactors que hi assistien per fer-ne la cobertura. Els mitjans de comunicació tenen un important paper en el tractament de la informació sobre la violència sexual, un paper que ha d’anar molt més lluny del sempre exigible rigor. Respectar al màxim l’anonimat, aportar només la informació rellevant i eludir la més escabrosa, evitar la revictimització, eliminar els estereotips o afavorir la visualització de casos d’assetjament en determinades institucions han de ser prioritats. Entre els ponents ahir, per exemple, hi havia Albert Llimós, premiat per haver destapat casos d’abusos. En una societat petita, on els rumors avancen amb rapidesa, hi ha un doble compromís: mesurar les dades aportades per no facilitar la identificació dels protagonistes i contribuir a fixar un relat verídic per fer front a les especulacions. Els periodistes i els mitjans han de fer autocrítica en una època de presses per publicar i ànsia de clics i visites. L’impacte i els efectes de les notícies sobre les víctimes o la societat no sempre són tinguts prou en compte i hi ha tics i pràctiques a corregir. Ara bé, l’autocrítica també se l’haurien d’aplicar altres professionals que toleren sense immutar-se filtracions molt orientades de dossiers sensibles –el cas de la presumpta violació d’una menor és proverbial– i d’institucions extremament opaques com la justícia, que en el seu catàleg de drets no inclou el dels ciutadans a la informació.