La universalitat del COA

Alguna cosa deu passar amb la designació dels esportistes per als Jocs de París perquè fins i tot el Govern hagi demanat que amb vista a pròximes edicions el Comitè Olímpic Andorrà (COA) reconsideri els criteris. Conxita Marsol, actuant com a portaveu, va demanar una reflexió “perquè es pugui utilitzar invitacions amb esportistes de cert nivell”. L’executiu ha intervingut tard i malament, quan la llista és difícilment reversible, la polèmica ha traspassat els opacs murs de l’olimpisme andorrà, els nedadors Nàdia Tudó o Bernat Lomero ja s’han resignat a veure la piscina de Nanterre per la televisió i estem a les portes dels Jocs dels Petits Estats Andorra 2025. La situació només ha tret rellevància i valor als futurs olímpics Mònica Dòria i Nahuel Carabaña, dues de les propostes més sòlides presentades mai per Andorra, que estan vivint el seu particular moment daurat a escala esportiva. La plaça directa s’obté per classificació en el rànquing mundial o per mínima, un requisit que s’ha endurit i ha quedat a l’abast de molt pocs. Per garantir la màxima representació internacional, s’ha previst la fórmula de la universalitat, a la qual poden acollir-se els estats que han presentat en les dues edicions precedents vuit atletes o menys. És una excel·lent opció, especialment en disciplines d’ànima olímpica com la natació o l’atletisme, per a esportistes que, tot i no arribar als mínims, se situen tècnicament o per progressió a prop de l’elit. No es tracta de premiar la mediocritat, sinó de reconèixer la tasca d’aquells que amb la seva dedicació i esforç defensen amb dignitat el país. El debat ha superat el COA, que lluny d’obrir-se a nous escenaris s’ha refugiat en una normativa pròpia tan restrictiva com estreta de mires en lloc de valorar amb criteris tècnics cada cas particular i la situació general. Ara només cal esperar que si estricta és la norma per als esportistes –els veritables protagonistes–, ho sigui tant o més la de composició de la delegació de tècnics, directius i polítics per, encara que només sigui una vegada, predicar amb l’exemple.