El braç i la màniga

Les lleis, exceptuant les nascudes en moments d’urgències, han de tenir vocació de perdurabilitat. Com menys canvis, major és la seguretat jurídica. Aquesta filosofia no priva que s’hagin de fer canvis en lleis o articles concrets perquè el context en què es van concebre ha evolucionat. Aquest seria el cas de la coneguda popularment com a Llei de la regla d’or i que en el títol formal ja defineix els objectius que busca: sostenibilitat de les finances públiques i estabilitat pressupostària. Aquest text es va aprovar pel Consell el 2014, quan es treballava per superar una de les crisis econòmiques més profundes de la història recent, amb un Estat amb uns ingressos en qüestió per la recessió i un deute de 1.100 milions, que equivalia a un 45% del producte interior brut. El text establia un marc d’actuació als poder públics per garantir la racionalització de la despesa pública, la delimitació dels sostres de dèficit i de deute, i el predomini de la fiscalitat indirecta respecte a la directa, en aquest cas per evitar la temptació d’augmentar uns tipus volgudament baixos d’impostos de societats i sobre la renda. Deu anys després la situació ha canviat radicalment. L’endeutament, que tot i l’esforç públic realitzat durant la covid, s’ha estabilitzat prop del 35% del PIB, i un canvi progressiu en l’estructura dels ingressos impositius ha fet que alguns dels principis de la llei hagin esdevingut sobrers. La caiguda dels impostos especials i el creixement dels directes, tot i que no s’han tocat els tipus, han deixat sense sentit la limitació que la imposició directa no superi el 40% de la recaptació tributària total. L’executiu també estudia modificar l’article que vincula el creixement màxim de la despesa corrent a l’evolució del PIB. Si es canvia aquest article serè important, no obstant això, mantenir algun tipus de limitació al creixement del pressupost de funcionament. El ministre sembla tenir clar, però, que qualsevol llei ha de mantenir garantir-ne l’esperit, que no és cap altre que evitar el Govern i els comuns de torn estirin més el braç que la màniga.