Rastreig dels pisos turístics
La política de reducció dels pisos destinats als visitants no té sentit si no es controla els que operen sense permisos
L’aturada de l’atorgament de noves llicències d’habitatges d’ús turístic o la no renovació, com preveu el projecte de llei òmnibus que es troba actualment a tràmit parlamentari, no tindria sentit sense un control efectiu que aquesta activitat no es manté al marge de la legalitat. El fet que la contractació es tanqui majoritàriament a l’origen i que el procés sigui de forma prioritària a través de mitjans digitals complica les tasques d’inspecció, supervisió i control per part de l’administració. L’ús turístic d’un pis, amb estades curtes ben remunerades, representa per al propietari una rendibilitat molt superior que la que obtindria en el mercat del lloguer. Aquests beneficis encara es maximitzen si l’arrendament es fa sense disposar de la preceptiva llicència i no es compleixen els requisits que estableix la llei. El perjudici per a l’Estat no és només fiscal, sinó que impacta en les polítiques d’habitatge. També en resulten afectats la resta d’inquilins de l’immoble on està ubicat el pis. El Govern necessita adaptar els mecanismes de control dels establiments turístics a les noves dinàmiques del mercat. En aquest cas és imprescindible, a més de disposar dels inspectors presencials del ministeri, comptar amb eines de rastreig digital que aportin informació sobre els apartaments que s’estan publicitant en xarxes o en plataformes especialitzades. I així ho ha fet el Govern, que ha convocat un concurs internacional per contractar una eina informàtica que permeti identificar els pisos clandestins i els seus titulars. Les restriccions a l’explotació dels habitatges d’ús turístic s’han convertit en una de les línies prioritàries del Govern per afavorir l’increment de l’oferta del parc de lloguer, que també ha perdut pes davant el mercat de venda. Són molts els països o municipis turístics que han aplicat moratòries o incentiven el pas dels apartaments al mercat de lloguer. El mínim, però, que es pot exigir a l’Estat és que persegueixi amb fermesa les activitats il·lícites que no tributen i sovint no compleixen els estàndards bàsics de qualitat i seguretat.