La filosofia de l’IRPF
El Govern ha de decidir deu anys després de la implantació si els ciutadans per sota el salari mitjà l’han de pagar
La fiscalitat directa continua evolucionant a l’alça exercici rere exercici per a satisfacció del ministeri de Finances. L’increment dels negocis i dels beneficis empresarials, i del nombre de treballadors i autònoms i els salaris han contribuït a aquesta tendència. S’hi sumen els tipus d’interès alts, que també han fet créixer els rendiments de l’estalvi. La recentment finalitzada campanya de la renda del 2023 exemplifica a la perfecció el creixement. S’hi han recaptat 60 milions d’euros, un 13% més que l’any anterior. També s’han superat les expectatives pressupostàries en 6,5 milions d’euros. Són molt bones xifres que demostren que l’economia andorrana creix i que s’està generant riquesa encara que els índexs de creixement estiguin per sota de la crescuda de població. Alhora, permeten diversificar l’estructura d’ingressos de l’administració i reduir la dependència respecte a la imposició indirecta i, més particularment, de la taxació del tabac. El ministre de Finances, Ramon Lladós, va aportar en valorar el pressupost un element nou. Si bé els tipus bàsics s’han mantingut inalterables des de la promulgació de l’impost, el context és ara molt diferent per als assalariats. El mínim exempt de l’IRPF es va situar de manera volguda en els 24.000 euros, un llindar que garantia que els treballadors amb rendes i salaris més baixos no l’haurien de pagar. En el moment de promulgar-lo el salari mitjà se situava en els 1.988 euros i es va agafar aquest barem per situar la barrera. Això no obstant, el creixement dels sous des de llavors ha situat la mitjana de retribució en els 2.528 euros, un 25% per sobre dels números amb què es va dissenyar l’impost el 2012. Un replantejament a l’alça d’aquest sostre representaria el retorn del Govern i el legislatiu a la filosofia de no taxar els salaris més baixos que va marcar el disseny d’un impost llavors revolucionari i ara plenament acceptat. El manteniment del mínim exempt, al contrari, transmet la voluntat que l’impost sigui cada cop més general i el paguin com més ciutadans millor.