Conscienciació vs. sancions
Les multes i les inspeccions són tan necessàries per fer complir la llei com la sensibilització o la formació
Un dels trets més definitoris de l’ideari de Concòrdia és la preservació de la identitat nacional amb el català com a eix bàsic. La primera força de l’oposició ha convertit la defensa dels drets lingüístics en una de les prioritats de la seva acció política i, com es va percebre a la sessió del Consell de control de dijous, farà un seguiment estricte del compliment de la Llei del català aprovada aquesta legislatura. Una pregunta del president del grup, Cerni Escalé, a la ministra de Cultura, Mònica Bonell, sobre les denúncies per incompliments al comerç i sancions imposades va derivar en un intercanvi dialèctic i l’advertència que si a partir del gener continua sense multar els infractors, Concòrdia podria dur el Govern a la Batllia. La judicialització de la política, encara que l’amenaça no es faci efectiva, no és un bon camí; en tenim exemples aquí i arreu. L’avís va provocar la reacció del cap de Govern per defensar que l’administració compleix el contingut de la llei. Més enllà de la interpretació jurídica del text i el marge que atorga a l’executiu, és evident que una política d’inspecció i sanció maximalista suposaria un daltabaix del sector. La situació del català als comerços és un fidel reflex d’anys de passivitat política i indiferència de molts empresaris amb la llengua nacional, el coneixement de la qual no ha estat mai un requisit per a l’atenció al públic. La nova llei, votada majoritàriament al Consell, significa un salt qualitatiu, però sense una política activa de conscienciació i divulgació, sense reforçar els mecanismes d’acollida i de formació i sense les inspeccions l’aplicació del règim sancionador corresponent quedarà en paper mullat. La interpretació àmplia de la norma –avalada pel departament jurídic– ha permès al ministeri de Cultura allargar la imposició de sancions, però les multes són una part essencial de la llei i una garantia del seu compliment. Les 45 queixes rebudes en aquest període són una evidència del neguit ciutadà i que els establiments que no presten atenció en català no són precisament una excepció.