Crisi de l’habitatge
Un 60% dels ciutadans destinen més del 30% del sou al lloguer, la qual cosa evidencia la crisi d’habitatge a Andorra
Les dades del sondeig d’AR+I confirmen una realitat persistent: l’habitatge continua sent el principal problema per a la majoria dels ciutadans d’Andorra. Un 60% de la població destina més del 30% del salari al lloguer, i un 18% supera el 50%. Aquestes xifres reflecteixen una pressió econòmica insostenible que afecta greument el benestar de moltes famílies, a més de revelar desigualtats profundes entre col·lectius. Els majors de 65 anys són un exemple clar d’aquesta vulnerabilitat. Amb pensions que no s’ajusten al cost de l’habitatge, un 35% d’aquest col·lectiu viu de lloguer, sovint en situacions precàries. Paral·lelament, la fractura entre comunitats segons la nacionalitat és alarmant: mentre un 37,8% dels andorrans tenen habitatge de propietat, només un 6,6% dels portuguesos poden dir el mateix. Aquestes diferències evidencien la necessitat urgent de polítiques que combatin aquestes desigualtats estructurals. Tot i això, hi ha algunes dades que ofereixen un cert alleujament. La limitació dels increments de lloguer a l’IPC aporta estabilitat al mercat. Però aquesta mesura és clarament insuficient: calen solucions estructurals que garanteixin que l’accés a un habitatge assequible sigui una realitat tangible per a tothom. L’absència de renovacions a llarg termini (un 64,4% no han negociat ampliacions a cinc anys) i la dificultat d’accedir a pisos més grans o econòmics són senyals que les polítiques actuals són reactives, però no proactives. No hi ha marge per a la inacció: Andorra necessita ampliar el parc d’habitatges socials, promoure incentius per a la construcció d’habitatges assequibles i reforçar la protecció dels col·lectius més vulnerables. El cost de l’habitatge no és només un problema econòmic, sinó també social i emocional. Si no s’actua amb decisió, les desigualtats es cronificaran i el benestar de la ciutadania es veurà greument compromès. Andorra ha d’assumir el repte d’oferir respostes estructurals, ambicioses i justes. El futur del país depèn d’un accés equitatiu i garantit a una residència digna.