Falta de controls a la CASS
La manca de control a la CASS va permetre durant anys una malversació greu que en qüestiona la gestió interna
La gestió de la CASS ha quedat greument qüestionada en un judici que ha posat en evidència la manca de control intern sobre els pagaments en efectiu i la falta de mecanismes de supervisió eficaços. L’organisme va ignorar les advertències del Tribunal de Comptes i va permetre que durant anys una treballadora sostragués diners públics sense cap mena de control real, fet que demostra una greu deixadesa en la gestió dels recursos. Els sistemes de seguretat no tan sols van fallar, sinó que es van aplicar de manera deficient fins que les irregularitats van ser massa evidents per ser ignorades. Es van proposar alternatives, com ara l’ús de xecs nominatius per reduir el risc de malversació, però la CASS va decidir mantenir els pagaments en metàl·lic, una pràctica que ha afavorit el frau i ha suposat una pèrdua econòmica molt elevada. Aquesta manca de diligència va permetre que la sostracció de fons públics continués durant tres anys més, amb gairebé 250.000 euros desviats en aquest període, fet que posa de manifest la inoperància dels mecanismes de control interns. Si una treballadora pot desviar gairebé mig milió d’euros durant una dècada sense ser descoberta, és evident que el sistema de supervisió és ineficient i que cal una reforma urgent dels protocols de control. El més greu és que bona part de les irregularitats van passar desapercebudes perquè el principal mecanisme de supervisió era la mateixa persona que cometia el frau, un fet inadmissible en qualsevol institució pública. És imprescindible que la CASS revisi i reforci els seus mecanismes de control per garantir una gestió més rigorosa dels diners públics i evitar que un cas similar es torni a repetir perquè la confiança en les institucions depèn de la seva transparència i de la capacitat per gestionar correctament els recursos, i quan el sistema falla d’aquesta manera la credibilitat es veu seriosament compromesa i la ciutadania perd la seguretat que els organismes públics vetllen pel bon ús dels seus diners, mentre els responsables polítics i administratius han d’assumir la responsabilitat d’implementar canvis estructurals per evitar futurs escàndols.