1

De totes les estadístiques que ens arriben al llarg de l’any, una de les més populars és aquella que en la seva versió actualitzada ens diu que l’1% de la població mundial acumula la mateixa riquesa que el 95% (i que podríem complementar dient que les 10 persones més riques del planeta acumulen el mateix que el 40% més pobre o que des del 2020, l’1% més ric ha acumulat més del doble de la riquesa generada que la resta dels habitants del planeta). Em sobta, en canvi, que no comentem mai que aquesta desigualtat inadmissible és en una part molt important responsabilitat de molt poques persones a tot el món. Perquè tot i que els problemes del món són cada cop més complexos i impossibles de gestionar per part d’una persona sola, no semblem perdre la nostra tirada pels lideratges messiànics. Si anem repassant la vida política d’aquí, d’allà i d’una mica més enllà, trobem una gran quantitat de països on una part molt important de les decisions acaben depenent de líders quasi únics, tant en dictadures com en democràcies. I mentrestant molts sondejos ens diuen que preferim líders més forts, que no dubtin, que executin, i ben ràpid! Tot plegat acaba agafant diferents formes, totes elles pernicioses. El líder que es tria un equip ben inútil i incapaç, on ningú no sigui ni més viu ni més intel·ligent que ell, per així no sentir-se qüestionat. O aquells membres de la segona anella de poder (ministres, secretaris d’Estat, parlamentaris) que camuflen la seva incapacitat d’aportar res de positiu als problemes del país fent la pilota al líder, rient-li totes les gràcies, demonitzant totes les crítiques. O encara l’exgovernant que tot ho jutja en funció de com ho hauria fet ell, rabiüt quan els seus successors exhibeixen un trumfo que creu que hauria d’haver aconseguit ell, convençut permanentment que ell (ell, ell, ell; jo, jo, jo) ho hauria fet millor. O el cap de l’oposició que podria millorar un projecte ara amb una idea brillant però que se la guarda per a la pròxima campanya i per al seu improbable govern. Diferents formats, un mateix efecte: reforçar egos ja per si hipertròfics, persistir tossudament en l’errada de lideratges únics per a un món inabastable i irresoluble sense una deliberació àmplia i compartida.