Foc i lloc
Una campanya inútil
L’operació de control de motocicletes ha revelat un mal funcionament de l’administració
El control de la disciplina del trànsit no és una empresa fàcil, per la complexitat de les condicions en què s’ha de fer, i potser és per això que les autoritats no sempre encerten les accions per a dur-lo a terme. Els resultats de la recent campanya de control de les motocicletes en són una mostra. En primer lloc, perquè s’han valorat a partir del nombre de sancions imposades, cosa que dóna pistes sobre la veritable intenció d’aquest tipus de campanyes; i en segon lloc, perquè demostren un mal funcionament de l’administració. Se’ns diu que la majoria de les sancions imposades en el marc de la campanya ho han estat per no tenir el control de la ITV en regla o per manca d’assegurança. I ens preguntem: per què s’han d’anar a pescar aleatòriament aquests casos a la carretera, si creuant les dades del Registre de vehicles i de la ITV es pot trobar la totalitat dels infractors? Aquesta operació tan simple i infal·lible queda relegada, i el resultat és que els infractors que no han estat enxampats seguiran circulant impunement.
Altres sancions imposades ho han estat per no respectar les línies viàries i per conduir sense casc o en direcció contrària. I ens preguntem: cal una campanya específica per detectar aquest tipus d’infraccions, que haurien de ser perseguides cada dia de manera ordinària? Dit d’una altra manera: la denúncia d’aquestes infraccions no és imputable a la campanya, sinó a la tasca diària dels agents de trànsit, cosa que deixa la famosa campanya buida de contingut o, en tot cas, únicament com un mecanisme supletori de resultats incomplets pel que fa a la ITV i l’assegurança.
El mateix es pot dir d’altres formes de control del trànsit que es basen en la coerció indiscriminada, i potser inconstitucional, com les campanyes d’alcoholèmia, en què s’atura a la carretera i s’obliga a realitzar una acció –bufar l’alcoholímetre– diligents pares de família que circulen sense donar cap indici d’irregularitat; o els radars de velocitat –perfeccionats ara pels radars de tram–, en què se substitueix la visió directa per l’agent per les dades proporcionades per una màquina.
Potser tot això és inevitable. Però que no ens prenguin el pèl fent-nos creure que la coerció educa.