Immigració no, però diner sí

Com es deia? Poc importa, avui. Era un entre molts altres, però els representava i exterioritzava el sentiment d’aquests que l’envoltaven i que no es podien expressar; només coneixien uns pocs idiomes, els de l’Afganistan. Això passava fa uns 10 anys, un hivern fred i nevat, en un camp d’immigrants, a Ucraïna, just al llindar de la frontera russa. Camp que finançava la Unió Europea, per impedir a aquests refugiats d’arribar al seu destí, tan somiat, des que havien deixat els seus poblets, viatjant a peu, per defugir de les atrocitats que allà es cometien en nom d’una ideologia mortífera que no tenia res a veure amb la religió. Quedava patent, escoltant-lo, la voluntat comuna que els animava i era fàcil entendre que cap frontera, cap control els podria parar. Repetia cada 3 o 4 frases un sol lema, que els altres compartien: “Viure en pau i dignament.”

Des d’aquesta trobada, ja llunyana, les coses s’han anat agreujant. Les guerres, oficials o no, s’han estès a altres regions del món, provocant un èxode que sembla que no pararà mai. Cada dia, centenars, milers d’homes, de dones, de nens i nenes, intenten, amb perill per a la seva vida, creuar aquest mar, a l’entorn del qual han nascut les civilitzacions, fonament de la nostra cultura. Però, malgrat la gravetat i duresa d’aquesta situació, l’egoisme supera l’obligació moral de compassió, que ens hauria de moure. Es tanquen fronteres, es construeixen murs i s’endureixen els controls policials a tot arreu. Turquia, tot i el seu règim autoritari, ostenta un paper rellevant dins aquesta lluita contra una immigració provocada pel fanatisme però també per l’afany de lucre d’uns quants que no volen de cap manera renunciar als privilegis que els aporta el seu poder absolut.

Ara bé, sorprenentment, en el mateix moment, alguns dels estats que rebutgen aquestes famílies accepten de bon grat els diners, que els envien els governants dels països d’on provenen. Així, s’acaba de saber que Londres compta amb uns 150.000 milions d’euros d’inversions immobiliàries a nom de societats opaques, la gran majoria entre les mans d’aquests dirigents. Prova més, si era necessari, de la hipocresia que regeix les relacions internacionals.