Andorra i el procés català

L’actual aparença d’encallament del procés sobiranista català, en què sembla que els seus representants polítics, majoritaris al Parlament del país veí, no acaben de trobar l’avinença necessària per actuar amb el sentit d’Estat que els seria exigible, no hauria de ser vista com la confirmació d’un fracàs anunciat sinó, en tot cas, com una manifestació de la dificultat de tirar endavant una empresa tan àrdua. Una empresa que es prendrà el temps que li demani la correlació de forces, però que difícilment farà marxa enrere, ja que el catalanisme polític ha consolidat un pas endavant en abraçar el sobiranisme com a tesi central de la seva raó d’existir. Com en la famosa llei de Murphy, doncs, és ben factible que el que pot passar acabi passant; només falta saber el quan i el com.

Vist des de casa nostra, el procés desperta sentiments contradictoris en l’ànima andorrana. Hi ha actituds de simpatia i de proximitat, però les més esteses són escèptiques, d’indiferència o d’hostilitat, generades, entre altres motius, per un vell fantasma que no s’ha materialitzat mai ni tan sols en la teoria i que és impensable que mai es materialitzi: el d’un suposat assimilisme català. I es manifesten en frases com: “A Andorra no ens importa el que passi a Catalu­nya”, paradoxalment dictades per cert complex de dependència i dites per andorrans que d’altra banda no s’estan d’opinar amb vehemència sobre política espa­nyola com si fossin autèntics espanyols.

Passant de l’àmbit popular al polític institucional, és ben evident que si hi ha alguna cancelleria europea que hauria d’estar interessada a seguir fil per randa el procés català és la cancelleria andorrana. I dic a seguir, no pas a opinar. Seguir-ne l’evolució i preveure escenaris. Perquè no és veritat que a Andorra no li importi Catalunya, com no ho és que no li importi Europa, com també s’ha dit. Catalunya no és per a Andorra un lloc remot del planeta, sinó el veí amb el qual compartim llengua i cultura i una gran part de les transaccions econòmiques. Cal suposar que aquest seguiment es fa, amb la discreció que demana el cas. Si més no, perquè el dia proper o llunyà en què es consumi l’esdeveniment no ens agafi amb els pixats al ventre.