Calia fer Naturlandia?

El fenomen dels parcs temàtics es desenvolupa a Catalunya als anys noranta. Es creen equipaments orientats a l’oci i es generen experiències de consum per a grans contingents de visitants en un marc territorial fictici. Són espais tancats, mons inventats per a la distracció i el joc en família que requereixen grans inversions i a on cal pagar entrada per accedir. Com era de preveure, la moda aterra a casa nostra amb el canvi de mil·lenni i escull un entorn privilegiat com el de la Rabassa que hauria merescut la categoria d’espai natural protegit. El paisatge idíl·lic de l’estació d’esquí nòrdic no satisfeia els emprenedors comunals que buscaven una orientació més comercial. La implicació del comú en el finançament de Naturlandia responia a la convicció que l’ecoparc generaria treball i atrauria turisme, però l’aventura ha exigit despeses públiques importants que, en l’àmbit parroquial, no han tingut el retorn esperat i que, finalment, han anat a fons perdut. No és tan sols un problema de gestió, que també, sinó que no ha tingut l’atractiu turístic esperat. Les xifres de visita, per sota de les previsions, són la prova que el model no ha funcionat.

A causa del dèficit de Naturlandia el comú supera el límit màxim d’endeutament i, mentre no es coneguin els resultats de l’auditoria, no sabrem la dimensió real del problema. En el moment actual és difícil fer marxa enrere per l’impacte de l’ecoparc: infraestructures mecàniques, espais destinats a contenir i exposar animals fora del seu context, llocs de treball, etc. Restituir el paisatge és gairebé impossible, però queda la possibilitat d’intentar redreçar Naturlandia, opció de l’actual equip comunal que, en col·laboració amb el Govern, s’ha compromès en la redacció d’un pla de viabilitat de la parròquia. Un malson per al país i per a aquells que han de trobar solucions.

Aquest fracàs que assumirà el país hauria de servir de toc d’alerta per a futurs projectes agressius amb l’entorn, que cal que siguin valorats en tota la seva dimensió. És d’esperar que no ens acabi passant com als grecs, que han hagut de privatitzar actius com ports, aeroports i quilòmetres de platges salvatges. Quan s’opta per un projecte és important no deixar-se influir per modes passatgeres ni sucumbir als venedors de fum.