No perdem els orígens, ni la llengua

El gran nombre de varietats lingüístiques –dialectes i subdialectes– que formen el nostre idioma construeixen un nodrit i vigorós esquelet que prova la riquesa, diversitat i fortalesa de la llengua catalana i contrasta, dit sigui de passada, amb l’empobriment lingüístic generalitzat que es viu als territoris de parla catalana –especialment a les comarques de l’àrea metropolitana de Barcelona o València, on es pateix un nítid i desolador procés de substitució lingüística on l’idioma propi s’ha convertit en una rèmora–.

Les diverses parles del Pirineu, menystingudes i anor­reades pel mal del centralisme –com la resta de dialectes que són malsonants per a l’oïda (malacostumada a la uniformitat) de la maquinària cultural i comunicativa de Barcelona–, són un exemple bàsic i garantia indiscutible d’aquesta riquesa, que no es pot passar per alt i per la qual cal lluitar fins al darrer alè per tal de vetllar per la seva supervivència i vitalitat.

Per això cal aplaudir aquelles actituds que defensen els trets característics del parlar de les Valls d’Andorra, perquè ajuden a apoderar els parlants i a dignificar una manera d’expressar-se que si no fos per aquests valents autocentrats seria migrada i eixuta, homogeneïtzada, pobra i amb un registre de mots desapareguts encara molt més alt del que és generació rere generació.

Actituds dignes, que cal emparar i exhibir, però que es mereixen un toc d’atenció. No podem caure en l’error de defensar que el manteniment de l’autenticitat i els trets propis vagin en detriment de l’estandardització essencial que d’ençà de Pompeu Fabra ha fet bategar la llengua. Unes actituds que en nom de la preservació dels orígens i del parlar dels pares i avis castiguen severament l’essència del nostre idioma i van en detriment de la norma, per exemple propugnant que s’escrigui tal com es parla –actitud que al País Valencià s’anomena blaverisme i a les Illes Balears gonellisme, letal per a la unitat de la llengua–. Cal no confondre el combat per les particularitats geogràfiques amb la manca de cura cap a una normativització lingüística que ha estat essencial perquè el català sigui present –fent marrada i a empentes i rodolons– de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.