El nou eix: Àustria-Espanya-Itàlia

Finalment, no ho ha aconseguit. Però de poc. Tot i els nombrosos sondejos que predicaven la seva victòria, Norbert Hofer, candidat d’extrema dreta a les eleccions presidencials d’Àustria, ha vist com a l’últim moment, després del recompte dels vots emesos per correspondència, l’ecologista Alexander van der Bellen el superava per unes quantes desenes de milers de sufragis. A la primera volta, Hofer havia aconseguit quasi un 36% dels electors, però a la segona ha punxat. Sortosament.

Aquests comicis, tan discutits, posen en relleu, avui per a Àustria, la desaparició programada del sistema bipartidista, conservador versus progressista, que dirigia aquest país des de la Segona Guerra Mundial. L’FPÖ, agrupació clarament d’extrema dreta, s’ha instal·lat, amb força, en el paisatge polític austríac i pot així esperar, en un futur pròxim, governar.

Uns moviments comparables es constaten en altres països europeus, on uns partits, considerats com a extremistes, recullen l’assentiment d’una part cada dia més important de l’electorat. Les recents, i aleshores, futures eleccions a Espanya així com les municipals italianes ho evidencien de forma meridiana. Els politòlegs intenten analitzar les causes profundes d’aquests canvis. Una gran majoria d’entre ells coincideixen en el fet que les polítiques i els polítics tradicionals no han sabut fer front a la crisi en la qual estem immersos. Tampoc han aconseguit impedir l’emergència d’una societat a dues velocitats amb un agreujament desmesurat de les desigualtats en l’àmbit econòmic i social. Ara per ara, a Andorra aquests símptomes són encara molt discrets. Però existeixen i s’ha d’actuar a l’efecte per evitar qualsevol trencament que podria portar a unes conseqüències insospitades en un país tan fràgil com el nostre. I no es tracta aquí de cap política-ficció. És suficient comprovar com a França, a 10 mesos de les eleccions presidencials, creix la preocupació de l’eventual arribada al poder d’un partit germà de l’FPÖ austríac, per adonar-se que ningú queda protegit de les reaccions d’un electorat que vol trencar l’esquema tradicional d’un sistema polític en el qual no té més confiança. Confiança que és, doncs, imprescindible recuperar.