Una conspiració d'Estat

L’escàndol que ha esclatat al nostre Estat veí en difondre’s l’enregistrament d’unes converses del ministre de l’Interior amb el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya és una pedra de toc de gran envergadura que posa en entredit tot el sistema democràtic espanyol.

Hi havia la sospita, per una colla de fets anteriors –des de la fabricació policial de falses acusacions de corrupció fins a determinades accions revengistes del ministre titular de l’Agència Tributària–, que el govern de Madrid, amb l’ajut de funcionaris prevaricadors, utilitzava les institucions de l’Estat per a intentar destruir sense cap mirament els adversaris polítics, però fins ara tot havia quedat en el terreny de les suposicions i del relativisme de les hipòtesis carregades d’indicis però indemostrables. Ara, la conspiració que s’ha fet pública ve a demostrar amb tota mena de detalls que aquesta manera d’actuar és un fet, i el testimoni és incontrovertible perquè s’ha donat en la veu dels seus mateixos protagonistes.

Escoltar aquests enregistraments deixa atònita la ciutadania, perquè s’hi revela com aquells que haurien d’estar al servei dels ciutadans que els han posat en el seu càrrec, el que fan és utilitzar el seu poder per intentar aniquilar idees polítiques rivals i destruir persones de manera selectiva. El que s’hi pot sentir no és una conversa diligent sobre temes congruents de la seva competència, sinó una patètica escena de caça major ad homine en la qual no importen els mitjans si s’aconsegueixen els fins. Una escena de claveguera pròpia d’una corrupta república bananera esdevinguda en el despatx d’un ministre del govern d’un Estat de la Unió Europea que assegura que el president Rajoy està al corrent de la conxorxa i que la seva mà dreta no sap el que fa l’esquerra.

Aquests fets marcaran un abans i un després, ja que segons quines siguin o no siguin les conseqüències propiciades per tots els actors polítics i socials quedarà clar, a l’interior del nostre Estat veí i en l’escena internacional, si la democràcia espa­nyola, ja prou tocada per altres afers, té encara un buf de consistència o si és només una entelèquia sobre el paper que no té remei sense una regeneració poc o molt traumàtica.