foc i lloc
'Purito', un dels nostres
La seva residència efectiva i integrada a Andorra el fa una honrosa excepció
La retirada del ciclisme professional de Joaquim Purito Rodríguez ha estat una sorpresa relativa, perquè ell mateix havia anunciat que aquest fet es produiria més d’hora que tard. El factor sorpresa, en tot cas, ha estat que ho fes públic a Andorra, el seu país d’adopció, en plena celebració del Tour i davant de la seva família. És un detall més que revela el tarannà d’aquest corredor que ha decidit posar fi a la seva carrera professional quan encara es troba en condicions òptimes per a competir, com ho mostra el destacat cinquè lloc que diumenge assolia en la classificació individual de la cursa francesa, a només 37 segons del líder.
La relació de Purito amb Andorra, on va començar a entrenar-se el 2007 i on es va instal·lar fa cinc anys, és prou coneguda. És un exemple d’un esportista que ve a residir al país atret per les condicions òptimes del territori per a practicar el seu esport, i hi resideix efectivament, no sobre el paper, sinó plenament integrat en la societat andorrana, al marge de qualsevol interès en els avantatges fiscals que ha estat la tònica general dels artistes i esportistes estrangers que han fet d’Andorra el seu domicili fiscal sense viure-hi efectivament. És una honrosa excepció, com també ho són altres ciclistes residents i la de Cyril Despres.
És per això que es pot dir que el corredor de Parets del Vallès és “un dels nostres”. Ho és no solament per la seva presència entre nosaltres, sinó també per la simbiosi especial que l’uneix a Andorra, un país que, “un cop hi vius”, com ha dit ell mateix, “t’adones que no és només l’avinguda Meritxell o l’esquí”. Aquí els seus fills reben “una educació que no me la donen a Barcelona”, aquí pot deixar la família per les seves obligacions professionals “amb plena pau i seguretat”, i aquí ha contribuït amb realitats com la marxa La Purito, el treball en l’Escola de Ciclisme de l’Sprint Club o la seva implicació en el programa d’educació viària a les escoles.
He volgut dedicar aquestes ratlles a Joaquim Rodríguez Oliver pel que té d’exemplar la seva relació amb Andorra. Res de nou, però, no he pogut aportar als arguments de l’editorial que li va dedicar el Diari i al títol que els resumia: “Gràcies, Purito”.