La vinyeta, la terrassa, la Bastilla

El mes de gener del 2015, quan vaig dedicar un parell de classes a utilitzar l’atemptat a Charlie Hebdo per enfocar, a partir d’ell, el món actual i per debatre, al gust del consumidor, sobre alguns dels seus aspectes més problemàtics (la llibertat en general i la d’expressió en particular, la diversitat, la xenofòbia, les desigualtats, els extremismes, l’alienació, etcètera), una alumna, amb molt bon criteri, va criticar que dediqués dues hores a uns atemptats a París i cap a la resta d’atemptats que assolen altres parts del món cada dia, sovint amb més virulència.

La resposta, per sort, la portava preparada perquè jo mateix m’havia autoqüestionat en relació amb el mateix tema a l’hora de programar les sessions: des d’un punt de vista humà, evidentment, la importància de l’atemptat se la conferien els 12 morts i 11 ferits que va causar; des d’un punt de vista polític, però, aquell atemptat era especialment significatiu no pels atacs a les persones, sinó pels atacs a la llibertat d’expressió. Era això el que el feia diferent i destacar en relació a la resta i era per això que era particularment interessant per enfocar el nostre món actual i les seves misèries.

Des d’aleshores, l’onada d’atemptats amb què al-Qaida i l’Estat Islàmic han castigat els francesos no ha abandonat mai aquesta dimensió simbòlica, oferint sempre una doble lectura possible de cada atac: la del terror i els morts i la dels símbols. Un setmanari satíric, un espai d’oci, una ter­rassa de bar, un passeig marítim. O Charlie Hebdo, el Bataclan, les terrasses dels bistrots parisencs i la Promenade des Anglais de Niça. O, encara, la llibertat d’expressió, la cultura, la vida social i el relax vacacional. O, només amb l’atemptat de dijous, especialment ric simbòlicament, les activitats en família, el 14 de juliol com a símbol nacional, la lluita contra l’autoritarisme, la memòria de la presa de la Bastilla. O, en definitiva, els pilars de la cultura francesa: el diari, el vi, el formatge i la seva Revolució. Un terrorisme simbòlic especialment efectiu, amb poques conquestes pendents, a l’excepció, potser, del sofà de casa.