L'hora decisiva

Ja fa dies que, de lectura en lectura, em vaig movent pels anys 30 del segle passat. No són tan lluny. Els recordo en la memòria i les esperances dels meus pares. També en les frustracions i derrotes de la seva generació. Nascut després de les guerres, sóc ja un babyboomer jubilat. Però la història es repeteix. La descriu bé El mundo de ayer. Memorias de un europeo de Stefan Zweig, traduït fa poc. Els de la meva generació entendreu el que us dic. El nostre món, el somni de la nostra Europa, es torna borrós, desdibuixat i perd direcció i sentit. Tornen els fantasmes i cada país creu trobar altra vegada la solució en el replegament sobre sí mateix. El camí i la sortida de la lògica nacionalista.

La introducció del Memoràndum del pioner Aristide Briand, redactat probablement pel poeta i diplomàtic Saint John Perse i presentat a la Societat de Nacions al setembre del 1930, ja deplorava aquesta manca de cohesió en l’agrupació de les forces materials i morals d’Europa. Concloïa, dient: “L’heure n’a jamais été plus propice ni plus pressante pour l’inauguration d’une oeuvre constructive en Europe... Heure décisive, où l’Europe attentive peut disposar elle-même de son propre destin. S’unir pour vivre et prospèrer...” Sí, fa 86 anys. No va ser propícia, però sí decisiva per tràgica. N’hem d’aprendre. Aquell món s’assembla molt al nostre. Avui, l’hora torna a ser propícia i decisiva. Una vegada més, Alemanya torna a tenir la paraula. Ja fa dies que la té i s’hauria d’adonar que les solucions d’Europa, com sempre, no passen per identificar-se amb els actuals interessos polítics –i econòmics– d’Alemanya. El kantià discurs de l’austeritat pura –i dura– trenca el projecte comú, destrueix l’euro, empobreix grans sectors de la societat i empeny cap a la por la política democràtica, fent-la impotent. L’aliança de la tecnoburocràcia i del neoliberalisme ens arruïna.

Ara, en temps d’una globalització irreversible –i Andor­ra també ho sap–, Europa torna a tenir el destí a les mans. Amb el Brexit, als edificis Berlaymont i, sobretot, al Justus Lipsius, seus de la comissió i del Consell Europeus a Brussel·les, hi ha molta inquietud i desconcert. Nervis, molts nervis. L’hora decisiva.