Europa, als gossos

Joan Massa, des d’aquesta mateixa pàgina, ens convidava ahir, als qui tenim una edat provecta, a constatar com “el nostre món, el somni de la nostra Europa, es torna borrós, desdibuixat i perd direcció i sentit”. Certament, tot això és constatable –dramàticament constatable– per als qui un dia, ja fa molts anys, vam abraçar el somni d’aquells pares fundadors que van posar les primeres pedres d’una Europa unida, exponent de la democràcia i allunyada del fantasma de la guerra. Si es compara aquella Europa ideal esbossada l’endemà de la Segona Guerra Mundial amb l’actual Unió Europea, ben poques coses es troben en comú entre aquella utopia i la realitat d’aquest moment, en què l’artefacte fa aigües per tots costats i especialment pel costat de la decència política.

Hi ha un pecat original que ha tacat al llarg del temps la pulcritud exigible a la construcció europea: el fet que aquesta construcció s’hagi fet al marge de la participació democràtica directa dels pobles, la voluntat dels quals ha estat substituïda per instàncies interposades: primer, els parlaments nacionals i dels governs –infinitament més decisius que un Parlament Europeu purament decoratiu-, i als últims anys, les imposicions d’un nucli dur, encarnat per la troica, que ha lliurat Europa als gossos de l’especulació, de l’arrogància i, en definitiva, de l’autodestrucció.

El resultat del Brexit és el d’una flor que no pot fer estiu. Un referèndum com el que va convocar Cameron per error de càlcul no es pot repetir en cap més estat europeu, perquè la UE, tal com s’ha construït, ja no pot ser res més que una superestructura imposada. Així estan les coses, quina democràcia pot encarnar una Europa que desconfia dels seus pobles i minoritza la seva veu si considera la consulta britànica un error?

L’escandalós afer dels refugiats, l’aprovació de lleis restrictives de les llibertats bàsiques a Dinamarca, a Hongria, a França o a Espanya, l’escac del terrorisme gihadista i la deriva autoritària d’Erdogan a Turquia són proves que difícilment podrà superar una UE que s’allunya cada vegada més d’aquell paradís que van somiar els pares fundadors. Es fa difícil tenir el voluntarisme suficient per no cantar-li les absoltes.