El sainet de l'FC Andorra

Sembla que l’FC Andorra sobreviurà... una vegada més. El 2 d’agost és representarà un nou capítol del sainet en què s’ha convertit la història del club. Per obra i gràcia d’uns actors pèssims. I la cosa ve de lluny. Emili Puig –se’n recorden del director gerent?– amb la col·laboració inestimable de François Moliné –últim president– van embolicar la troca de valent. Tant que encara ni se sap la que van arribar a parir! Esperem que algun dia la Batllia en resolgui tots els interrogants. Que ja seria hora...

Per culpa de l’actuació de Puig & Moliné el club va quedar a les portes de la desaparició. Però aleshores va sorgir un actor inesperat, Lluís España, que de creditor va passar a protagonista principal al capdavant de la junta gestora. Ell volia cobrar el que l’entitat li devia i va pensar que estant dintre acabaria fent net amb el deute. Voluntariós i entusiasta, però sense idea de portar un club, España no tan sols no ha recuperat els diners que li devia l’Andorra sinó que va haver de posar més pasta de la seva butxaca. Fins que se n’ha cansat. I amb raó. Ara encara té més diners per recuperar.

Vist que la situació empitjorava i que l’elenc de companys a la gestora era cada vegada més pobre, España va decidir tirar pel dret, cedir protagonisme –li va costar més del que molts haurien volgut– i que algú altre mirés de redreçar la història.

I així és com entra en escena un nou protagonista, Albert Ferré, que comença amb el peu canviat. No li accepten la candidatura –com és que no es van mirar bé els estatuts?– i el sainet viu moments de riure –votacions entre la vintena (!) de socis reconeguts via WhatsApp, per exemple– si no fos perquè la història del club és massa seriosa.

I al final s’arriba a l’assemblea del 2 d’agost que ha de convertir-se en la salvadora, una vegada més, del club. Per què, encara que sembli mentida, la tossuderia de la gent que s’estima l’Andorra pesa per sobre de totes les cagades que puguin fer. Ara bé, l’entrada de la nova junta no serà la panacea. Molt hauran de treballar per treure el club de l’UVI. S’imposa una planificació que fa anys que no existeix i mirar de reduir un deute que ningú sap quantificar. Als nous actors, marge de confiança i com diuen a España, suerte y al toro.