La síndrome de les línies vermelles

En una negociació, la màxima dificultat és determinar les anomenades línies vermelles que no podran traspassar les parts. Aquestes consisteixen essencialment en unes condicions que un no podrà acceptar de cap manera. Infringir-les només pot portar al fracàs. Això, sempre que no se’ls hi pugui donar la volta. Si així és, no serveixen de res, a l’exemple de la Línia Maginot, destinada, abans de la Segona Guer­ra Mundial, a impedir el pas dels alemanys cap a París. Però va quedar totalment obviada, i els invasors van passar pels seus costats. Per tant, la validesa d’una línia vermella consisteix en la seva solidesa real.

En l’actualitat, a casa nostra, s’esmenta aquest tipus de línia, en el marc de la negociació amb la Unió Europea. La nostra correspondria al manteniment en vigència de l’acord duaner, magníficament negociat a l’any 1990, i que s’hauria de preservar de totes passades. Ara bé, un dubte apareix en comprovar si aquest acord constitueix una línia vermella, o bé una Línia Maginot.

Alguns, ancorats en el passat, proposen aixecar-se de la taula de negociació, en el cas que no es preservin les disposicions del conveni del 1990. Dient això, cauen en una anàlisi esbiaixada de la realitat. És suficient recordar els termes de l’article 21 d’aquest document per adonar-se de la seva fragilitat. Diu literalment: “Cada part contractant té la facultat de denunciar el present acord mitjançant una notificació escrita a l’altra part contractant. En aquest cas el present acord queda sense vigència, sis mesos després de la data d’aquesta notificació”. No fa falta cap esforç d’imaginació per entendre que, en el cas d’abandonar la taula de negociació, afrontaríem el perill que la Unió Europea, davant del nostre immobilisme, vulgui fer valdre aquest article 21. La nostra línia vermella es transformaria aleshores en el mocador vermell que excita el toro. Certament, els nostres negociadors són conscients d’aquests condicionants. Saben que el manteniment de l’acord del 1990 és imprescindible per a la nostra economia. I que entrar en una prova de foc amb la Unió Europea només ens podria portar al fracàs. Per tant, el millor serà de fer l’andorrà, en el sentit històric d’aquesta dita.