El joc dels idiotes

Temps era temps, a les valls pirinenques es caçaven tamarros. Avui, aquells animalons que ningú no havia vist mai, però que tothom sabia que existien, han restat en l’oblit, i la caça virtual que es practica es diu pokémon. La presa de pèl és la mateixa, però amb la diferència que, en la caça dels simpàtics animalons globalitzats d’avui, algú hi guanya molts diners.

No cal que expliqui als lectors en què consisteix la caça del pokémon. Des del 15 de juliol, avui fa tot just tretze dies, en què es va llançar Pokémon Go, l’aplicació ha causat furor i es compten per centenars de milions les persones que l’han descar­regat i que practiquen el joc frenèticament pels carrers de tot el món. El secret del seu èxit fulminant, diuen, és la barreja entre el món virtual i una il·lusió de món real (un ninot en un mapa) amanida amb una intel·ligent manera de crear en el jugador angoixa i addicció.

El joc de Pokémon, pel que té d’unipersonal, em fa pensar en els solitaris de les cartes, o, si voleu, amb l’onanisme. Però, a diferència d’aquestes altres pràctiques, el Pokémon no s’acaba mai i el seu únic objectiu és anar atrapant bestioletes fins a l’infinit. Però no és un joc innocent posat de franc a la xarxa per les germanetes de la caritat perquè les bones ànimes es puguin entretenir. L’exèrcit de milions de persones que se serveixen gratuïtament de l’aplicació és la cobertura necessària d’un enorme negoci, el que la companyia japonesa fa amb aquell u per mil (que suma milions) que realitza compres de serveis que se li ofereixen per “millorar l’experiència”. Els jugadors que no paguen són, doncs, els útils idiotes, com s’anomena en política aquells ciutadans de bona fe que són manipulats. Amb el benentès que el terme idiota, aquí, es fa servir en el sentit etimològic de personal, individual que dóna al mot el prefix idio-.

Però no és segur que l’operació vagi més enllà de ser una flor d’estiu. Els meus joves amics A. i S., que dies enrere anaven com zombis i seriosos com cagarros pels carrers d’Encamp a la recerca dels capritxosos ninotets, ja se n’han cansat. I és que d’idiotes en l’altre sentit de la paraula –el d’imbècils– tampoc no sembla que n’hi hagi d’haver tants.