Tabac: notícies del segle XIX

Els qui ja tenim una edat podem recordar algunes campanyes orquestrades pels gurus de la salut en les quals es condemnava com una perillosa amenaça determinats aliments que van resultar ser més tard innocus o fins i tot beneficiosos: va ser el cas del peix blau (colesterol), de la tonyina (mercuri), de l’oli de gira-sol fregit (càncer) o de la llet de vaca (trastorns digestius). M’arriben notícies del segle XIX relatives al consum d’aquest saborós aliment de l’esperit que és el fum de la nicotina cremada, que resulten xocants en un temps com el nostre, dominat per multitud d’esquizofrènies en matèria de preservació de la salut i particularment per les que no es cansa de generar la benemèrita Lliga Antitabac.

El protagonista d’aquestes notícies va ser l’eximi poeta Jacint Verdaguer, que durant un temps curt de la seva vida, essent ja capellà, va ser fumador, tot i que no consta que ho fos per plaer i sí, en canvi, que ho va ser per raons de salut. El 1873, al poeta, que patia cefalees i opressions al pit, se li va diagnosticar una anèmia cerebral, causada per una caverna tuberculosa. Un especialista de Barcelona li va receptar repòs, banys de mar, gimnàstica i la ingestió d’infusions de fulles de bedoll, d’adonis de primavera i de romaní. Com que no millorava, el capellà va visitar un prestigiós catedràtic barceloní, el doctor Letamendi, el qual li va receptar sapismes (pegats) de paper mostassa i fumar cigarrets barrejant el tabac amb sals nitrades i pólvores vegetals, tot recomanant-li que aspirés profundament el fum perquè arribés a tots els replecs dels pulmons. Verdaguer no solament es va curar, sinó que pocs anys després el seu geni, qui sap si ajudat pels efluvis dels seus particulars por­ros, va donar a la llum un poema impressionant com és L’Atlàntida.

Anys més tard, la tisi se li va reproduir. No consta que els facultatius el fessin tornar a fumar, però sí que el 1902, prostrat al llit, l’insigne doctor Bartomeu Robert li va receptar injeccions de cacodilat de sodi, un producte que avui es considera un potent verí i que només s’administra, en dosis molt baixes, en certes malalties del bestiar vacum. El poeta va morir dos mesos més tard, a cinquanta-set anys.