La vida et somriu?

Tot et va bé. La vida et somriu. Tens una bona feina, que en principi t’agrada. També tens una parella estable i equilibrada, que en principi t’estima. Posem que també hi ha un parell de fills que pugen prou drets i de moment no han donat cap problema. Però de cop tot canvia. Vas al metge i et demana unes analítiques. Sense mirar-te als ulls, murmura que calen més proves. Malgrat la incomoditat, vas a fer-les, espantada. Sense dir-ho gairebé a ningú (per què fer-los patir, et demanes), passen els dies i la incertesa i la por se’t filtren a la sang mentre esperes els resultats. Són inequívocs i el diagnòstic del metge et cau a sobre com una sentència escrita a plom sobre una llosa que et tapa l’horitzó. Els primers dies tot­hom pensa que potser no has entès la gravetat del diagnòstic i en realitat sí que l’has entès, però necessites un temps per recalibrar les prioritats i ho fas amb una serenor insospitada. Fins ara la vida et somreia i no vols deixar de tornar-li el somriure. T’ho planteges com un problema de la feina i saps que els problemes tenen solucions: faràs el tractament que manen els protocols. És un tractament agressiu, amb paraules tabú que tothom coneix i ningú no vol dir, i que acaba amb una intervenció quirúrgica per extirpar el mal que hi ha dins teu. El metge et diu que el percentatge d’èxit de la teràpia és cada cop més alt i a Internet llegeixes articles que ho confirmen. Tothom s’admira de la teva serenor, la teva fortalesa i valor a l’hora d’afrontar aquest mal que dus dins però no entenen que ara, per a tu, la por ja no és una opció: per eliminar les cèl·lules malignes has de lluitar contra tu mateixa i t’adones que això ho has fet tota la vida. Com tothom. Vas a l’hospital, et posen les bosses de medicació i després arriben les nàusees, els vòmits, el malestar i el sabor metàl·lic a la boca. Et sents cansada i et cau el cabell. La medicació et deixa feta pols, estirada al llit, afeblida, incapaç d’aixecar-te maleeixes les bosses de l’hospital perquè són les que et fan sentir malalta, les que t’han esborrat el somriure. Per sort respons bé al tractament i al pic del migdia, pel teu aniversari, els familiars et fem una festa. Tornem a somriure: aquesta és la millor teràpia per fer fora la por.