Postals d'estiu (I)

El gros ocell evoluciona en el buit com un acròbata, enmig del silenci només trencat per l’esquelleig distant de la vacada. Amb les ales esteses contornejades per plomes que s’esfullen com dits, descriu una espiral traçada amb precisió per una mà invisible. La seva silueta es perfila contra el paisatge pedregós del fons de la vall, amb el qual a voltes es confon als ulls de qui l’esguarda des de les altures. De sobte, talment arravatat per un impuls suïcida, inicia un picat amb què sembla que s’hagi d’estavellar al sòl, però a mig camí, quan troba en el medi la convecció favorable, bat amb força les ales i remunta veloç, passa rabent arran de qui l’observa i guanya encara més alçada fins que, suspès en l’aire, resta immòbil. El cos de la bèstia es dibuixa en el cel amb les ales desplegades, el cap menut, el bec encorbat, el coll llarg i plomall, i la cua tallada recta. La seva imatge sembla una creu encastada en la volta celeste. El car­ronyer sotja el terreny que té centenars de metres ensota, a la recerca de carnús. Si en veiés, directament identificat pels seus ulls o delatat per un vol de corbs, davallaria rabent fins al lloc, delerós d’esventrar el cadàver i encetar el banquet necròfag. Però aquest cop, com tantes vegades, no ha tingut sort: haurà d’observar dejuni o, a tot estirar, matar el cuc amb una trista rata d’aigua. Es deixa anar suaument i amb un lleu aleteig comença, incansable, un nou descens. Dret al caire del tarter, al bat del sol d’agost, el viatger segueix fascinat amb les evolucions del voltor. Per moments, sent el vertigen de l’espai obert que, als seus peus, l’atreu com un imant cap a l’abisme. És la primera vegada que es troba a l’espadat d’Ortafà, que presideix l’indret de la Portella, i des d’aquesta talaia aguaita la vall del riu de Sant Josep, amb la pleta, el refugi, el grau dels Cabrers i els camins tot just apuntats que sagnen les molleres i menen cap a la Solana, Vaca Morta i la Palomera. El paisatge desèrtic de l’Andorra desconeguda, fet de prats alpins, pedreguers i rocs lunars, encara té el poder d’encativar per la seva bellesa èpica, confegida per una verticalitat severa i un silenci còsmic que romanen indiferents al pas dels segles.