Borges a Menorca

Recordava aquests dies el relat aquell de Borges en què els cartògrafs assolien la perfecció amb un mapa de l’imperi que se superposava perfectament a la superfície del mateix imperi, amb una precisió tant absoluta com inútil. De fet, el relat només el vaig rememorar el primer dia; després, s’ha tractat més aviat d’una persecució. Em perseguia durant el Jaleo d’Alaior, a les estones mortes amb les meves filles a la parcel·la, durant les excursions en bici, en caiac, en cotxe, a peu, nedant, davant de cada paisatge, davant de cada ocurrència, davant de cada manifestació de la vida. Veure o enregistrar? Viure o arxivar? Fer repetir aquell comentari graciós o aquella cara irrepetible per digitalitzar-lo per sempre més o deixar fluir la vida amb més naturalitat a risc de no recordar-la mai més? Els equilibris, a més, no funcionen. Ho vull tot. Inhalar amb plenitud sense pensar en res més i, alhora, registrar amb l’escala més precisa possible tots els paràmetres de la respiració. Milions de píxels, milers de frames, tan inútils –quan s’acumula sobre d’ells la pols digital— com el mapa d’aquell imperi, tan inabastable com la biblioteca de Babel del mateix Borges. I la sensació que els millors moments no els has captat. I els marcs de fotos de casa, buits. Marxa Borges i entra Franzen. Un dels seus personatges ho enregistra abso­lutament tot amb unes microcàmeres que el segueixen arreu, pensant en una vida eterna amb el seu cervell connectat al núvol. No vull oblidar aquest esmorzar, ni els dits del peu d’ella, diu. A mi em convenç, però a l’estil de l’estimat Watson. Ja havia fet el pas amb la sobreinformació general i ara m’atreveixo amb la sobreinformació personal. Deixo de fer (tantes) fotos. I ho porto millor del que em pensava. Les estones que ja no cal destinar a seleccionar les millors instantànies permeten ampliar el temps de lectura. Canvio les meves fotos per més fotos dels altres. De’n Lotto i de la Mathilde. De la Pip, en Tom, l’Anabel i l’Andreas. Aquest estiu han tocat bones històries però sobretot enormes persones i personatges. Un estiu fantàstic, que potser recordaré una mica menys. Que me quiten lo bailao.