L'esport, els diners i les competicions

Islàndia disposa d’una població aproximada de 350.000 habitants, el que vindria a ser unes cinc vegades la xifra d’Andorra. És, indiscutiblement, el petit país del món amb un millor exemple de com gestionar una política esportiva que els permet competir en l’àmbit internacional, tot i la gran diferència amb els grans països. Quan parlo d’Islàndia no només em refereixo a la selecció de futbol que va culminar una Eurocopa per emmarcar i que va aixecar un clam d’admiració arreu del món. És força injust que fos només pel futbol (i això explica el monocultiu esportiu de bona part dels aficionats a escala mundial) quan es descobrís l’excepcional treball islandès. Hi ha d’altres disciplines com l’handbol on el país sempre ha estat dins dels millors. I exporta jugadors en diferents modalitats, més enllà de tenir professionals en molts altres camps esportius. Comparar-se amb Islàndia és quimèric i cal posar de manifest que amb passaport andorrà per competir només hi ha la meitat de la població nacional i això suposaria que Islàndia té deu cops més població seleccionable que no pas Andorra. Però més enllà d’això el model de l’illa ens ha de fer reflexionar respecte com estem gestionant el nostre esport. Durant molts anys s’han gastat molt milions d’euros a enviar competidors en multitud d’esports a participar en competicions internacionals. Sovint els resultats han estat més que discrets perquè era evident que no disposaven del nivell mínim que requereixen competicions d’aquest estil. És dur, però s’hauria d’establir com a norma gairebé universal que tan sols aquells que estiguin en disposició de fer un bon paper puguin anar a competir a fora (pagant l’Estat). Perquè al cap i a la fi és amb els diners públics, a través de les subvencions, com s’ha sufragat aquesta ingent despesa. I poca cosa ha aportat, més enllà del tòpic respecte al fet que s’agafa experiència. Els nostres esportistes haurien de tenir clar que ho tenen molt difícil i que tan sols formant part de l’elit s’assoleix el dret que tota la resta de la població els pagui la participació en competicions exteriors. I tampoc entenc com sovint el cos tècnic i federatiu que es desplaça (pagant la padrina) és més gran que el nombre d’esportistes.