Postals d'estiu (i III)

Situades a zero metres sobre el nivell del mar, les aigües de l’estany, a penes pentinades per una lleu marinada, reflecteixen el sol ponent que s’enrogeix més i més a mesura que davalla, formant una bola de foc enlluernadora. La resplendor priva el viatger de veure, a l’altre costat de l’aigua, el petit turó romà de la ciutat d’Agde i, més ençà, els ostraris on es conreen els preuats fruits de la mar. Més tard, quan l’astre s’haurà amagat i el teló de fons del paisatge es tornarà a mostrar, serà possible de veure també, si el dia és clar, allà enllà de la plana llenguadociana, la mola distant del Canigó, minúscula i retallada sobre el groc pastel de la solpostada.

L’estany de Taur, vist des de Bosiga, és com una d’aquelles postals antigues acolorides a mà, que enco­manen una nostàlgia inconcreta i una aguda percepció de paradís perdut. És, de fet, una relíquia que testimonia encara avui el que era tota la costa del Llenguadoc fa nou segles, abans que la multinacional bancària que eren els Templers financés l’assecament de les llacunes litorals, llavors inútils i insalubres, per fer-ne un verger agrari. Taur era massa gran per sucumbir a aquella bogeria avida dollars i allà es va quedar, en la part interior de Seta i Agde i de la barra sorrenca que les uneix.

Aliena al Cafarnaüm de la façana marítima, la riba interior de l’estany de Taur és, encara avui, un recer tranquil que es pot visitar sense atapeïments ni vanitats i, sobretot, sense haver-hi de constatar la pèrdua d’identitat i el vulgar adotzenament dels llocs costaners. Els pobles que viuen de l’estany –Marcilhan, Mesa i Bosiga–, que no han sofert el cop de gràcia letal del creixement, acullen els qui els visiten amb allò millor que posseeixen: el regal per als cinc sentits que és l’omnipresència de l’estany i la medicina per a l’esperit que constitueixen la calma i la serenor dels llocs. Assaborir unes ostres Tarbouriech, cultivades amb els nutrients de l’estany, en una terrassa de la rive gauche del port de Marcilhan –la de La Taverne du Port, per exemple–, acompanyades d’una copa de picapoll de Pinet, és, en qualsevol mes de l’any, un dels plaers epicuris més grans que es pot regalar un viatger del nostre segle.