Meritxells

Pujar al santuari per Prats. Amb la naveta que hi puja des de Torrent Pregó. A peu per la carretera des d’Encamp o des de més lluny encara. Assistir al programa complet o només a la processó de torxes. Únicament a la missa jove. Assistir-hi per devoció religiosa, per devoció nacional o per figurar on toca i quan toca. O per totes tres. O per curiositat, per acompanyar la mare... O no assistir-hi. Havent engalanat prèviament el balcó amb la bandera nacional, amb la del Txad o amb una d’inventada amb les franges horitzontals. O sense bandera. Aprofitant el dia per fer un cim. O una capbussada a un llac o a la platja. Per retrobar-se amb la colla d’amics i explicar-se les vacances o per fer un dinar familiar al berenador d’Engolasters. Existeixen molts Meritxells possibles. Per a alguns, però, les opcions no haurien de ser tan obertes: a Andor­ra, per Meritxell, s’ha de pujar al santuari i llestos, establint una relació necessària entre identitat andorrana i pujar a Meritxell. A mi, en canvi, la relació em sembla força més problemàtica i l’obligació moral de fer país d’una sola manera un pèl perversa i cínica. Perversa perquè exigir que un dels tres únics dies de l’any en què moltes famílies poden coincidir s’hagi de dedicar a la pàtria és simplement excessiu. Cínica perquè es demana més a les persones que al mateix Estat, que el mes de març no permet a tot­hom celebrar la confirmació de la nostra independència o l’accés a la democràcia. A més, la qüestió és molt més complexa. Passar el dia 8 al coll d’Ordino, amb tota la família, amb una bona colla d’amics amb els quals, en molts casos, és impossible coincidir cap altre dia de l’any, també és fer comunitat. Cap país real pot construir-se sense teixir abans una comunitat i aquesta, les reunions d’amics, coneguts i familiars, no són una mala manera de fer-ho. De fet, per molt que a alguns els costi veure-ho, Meritxell sí que és extremadament útil per a la construcció nacional i comunitària, però no per cap raó simbòlica, sinó per una de més senzilla: perquè és un dia lliure compartit per gairebé tots, perquè un cop l’any succeeix el miracle de la conciliació en un país que la persegueix implaca­blement.