Telèfon vermell

El telèfon d’aquest article no és el que despenja un president per rebre una trucada d’alerta. És el que teníem a casa quan jo era petit. No estava sobre un escriptori de roure americà al costat dels codis nuclears sinó que estava penjat a la paret de la cuina i en un paperet hi havia apuntats els telèfons dels avis i d’algun oncle. El cable de l’auricular gros s’allargava en una mena d’espiral desoxiribonucleica de la qual n’havíem de desentortolligar els nusos, tasca en què jo i les meves germanes hi posàvem tota l’atenció per garantir una bona comunicació amb el món, ben bé com si aquell ADN vermell fos una maqueta a escala que contingués la informació essencial de l’univers i les nostres mans innocents les d’un demiürg irresponsable.

De petits ens agradava respondre al telèfon. A través de l’auricular entrava un món poliglota que contrastava amb el blanc i negre de la tele. Ens entrenàvem a respondre en francès o en anglès per si trucava un client estranger. També ens agradava marcar els números ficant el ditet al forat corresponent i fent rodar el disc fins al final, i aleshores alliberar-lo i veure com girava veloç fins a tornar a la posició inicial. De jovenet, recordo l’espera il·lusionada quan havia de trucar-me un amic, la decepció quan la trucada no era per a mi o el codi de sobreentesos amb què calia comunicar-se quan telefonava alguna amiga a l’hora de sopar i em feia la impressió que tota la família traslladava l’interès de la tele a la meva conversa. Quan esperava una trucada, arribava a casa i demanava si havien demanat per mi. En l’espera es produïa un aiguabarreig de sensacions: la paciència imposada, la incertesa per si l’altre trucarà, la il·lusió. I mentre no sonava el telèfon vermell jo imaginava la conversa, que era una manera d’elaborar les idees i decidir què dir i com dir-ho.

Ara els telèfons fan moltes altres coses. En diem intel·ligents i segons quin ús en fem, potser ens deixen en evidència. Amb els mòbils actuals dominem el món però amb ells també se’ns ha omplert la vida d’impaciència, de pressa i de soroll. Ara controlem la informació però estem reduint la nostra capacitat d’afrontar la incertesa. I si ho controlem tot, fem del nostre món un lloc més petit, rutinari i avorrit. Pensem-hi.