Espanya en descomposició política

Les notícies que ens arriben d’Espanya, en plena crisi política per la impossibilitat de formar govern, no són gens falagueres. L’obertura en canal del PSOE per l’enfrontament entre Pedro Sánchez i alguns dels més conspicus barons del partit, que ha esclatat aquesta setmana i que pot tenir conseqüències incalculables, és un símptoma més de la descomposició del règim instaurat el 1978 com a recanvi de la dictadura: no és debades que el PSOE va ser el principal garant d’aquell règim en el seu inici. Allò que se’n va dir la Transició, fruit al seu torn de la descomposició del franquisme després de la mort del dictador, va ser un pacte de circumstàncies entre la socialdemocràcia i la dreta procedent de les files de la dictadura, amb el suport partidàriament interessat dels regionalistes bascos i catalans. Un pacte condicionat per les coaccions per part del que llavors s’anomenava els “poders fàctics” i que es va assolir després d’una pila de renúncies de les forces polítiques amb pedigrí democràtic. Era un pacte de mínims amb el segell de la urgència i la provisionalitat. Quan el PSOE va arribar al govern el 1982, era d’esperar una revisió d’aquells mínims i un aprofundiment democràtic, que no va arribar: els catorze anys de govern de Felipe González van començar amb la Loapa i van acabar amb conspicus casos de corrupció, passant pel terrorisme d’Estat dels GAL, per la substitució del pensament socialdemòcrata pel neoliberal amb el segell de Miguel Boyer i per l’inici de la bombolla immobiliària. El PSOE havia malbaratat així l’esperança que el règim del 1978 fos alguna cosa més que un llarg període de provisionalitat que no podrà acabar sinó amb una nova ruptura. Rere González, l’alternança dels partits dinàstics fins avui mateix ha estat més del mateix: més similituds de l’un amb l’altre, més immobilisme, més corrupció individual i institucionalitzada i més degradació dels valors democràtics. La situació avui, amb el teló de fons de la rebel·lió catalana, ofereix un sòrdid panorama de descomposició, en què no és possible ni formar govern. La crisi del PSOE ve a afegir-s’hi com el cop de gràcia. El pitjor de tot, però, és que ara per ara el règim agonitzant no té alternativa.