On és el cap d'en Franco?

Vuitanta anys després de la guerra civil espanyola i quaranta-un després de la mort del general Franco, l’esquizofrènia propiciada per l’una i l’altre continua fent estralls a les Espanyes. No n’hi ha per a menys, des del moment que les ferides generades per la contesa i pel règim feixista continuen obertes, amb milers de morts encara sepultats en fosses anònimes i amb la numantina resistència dels neofranquistes d’avui, que campen impunement pels poders de l’Estat, a admetre qualsevol acte reparador de la ignomínia. Amb aquesta música de fons, l’episodi de les dues requincalles franquistes que s’exhibeixen aquests dies a Barcelona a despeses de la ciutadania resulta poc menys que esperpèntic, més encara quan la figura eqüestre del dictador es presenta decapitada, com si hagués sofert un simbòlic i horrible càstig venjatiu. I també ho són, d’esperpèntiques, les reaccions d’alguns ciutadans indignats per la profanació del paisatge urbà, que expressen la seva protesta amb un mel·liflu llançament d’ous, la col·locació d’una estelada o d’una poupée inflable o la desfilada d’una processó laica de desgreuge, com si l’única resposta coherent a un despropòsit d’aquest calibre, em diu un amic de Barcelona, no fos la dinamita, avui, ai las, políticament incorrecta. Sigui com sigui, el que més crida l’atenció de l’estàtua del “burro i l’haca” –com en dirien els valencians– és la decapitació del burro, que ha deixat el nyap artístic i polític del nostre amic Josep Viladomat sense identitat, a punt per a posar-hi la testa del primer general que es proposi salvar Espanya, posat que l’artefacte sigui encara salvable. On és el cap d’en Franco? Els responsables municipals diuen que un bon dia es va esfumar i ja no se’n va saber res més. Deu dormir el son dels justos al fons del mar, per esglai dels dofins i les orades? El té segrestat un antifranquista que li dedica cerimònies vudús? El conserva en safata d’or i amb ciris encesos el ministre Fernández Díaz? Aclarir aquest misteri i que Ada Colau, en nom de la memòria històrica, el pogués reenganxar sota els acords de l’Himne dels Esternuts seria un tomb interessant en la patètica comèdia que aquests dies es representa a Barce­lona.