Franco, retuitat

Retweet is not endorsement. Molts tuitaires fan constar aquest avís per a navegants al seu perfil de Twitter juntament amb d’altres clàssics com All views are my own. La seva funció és molt senzilla: es tracta de deixar clar que quan comparteixes amb la teva xarxa una animalada d’en Trump no és perquè hi estiguis d’acord sinó, simplement, perquè creus que és important que el màxim de gent possible vegi com n’és d’animal, en Trump.

Si abandonem les fronteres entre el món físic i el digital i assumim, d’una vegada, que són el mateix món, podem llegir l’exposició amb què aquests dies l’ajuntament de Barcelona ha sacsejat la ciutat com un gran retuit del franquisme, avisant abans que, òbviament, retweet is not endorsement. M’explico. Imaginem que Franco hagués tingut perfil de Twitter. I que hagués anat piulant, en paquetets de 140 caràcters, la seva ideologia i la seva acció de govern. Imaginem ara que, mig segle després, algú recuperés aquells tuits i els tornés a compartir per convidar la gent a pensar el franquisme, a discutir-lo, per suscitar reaccions, per crear un espai en què la gent pogués interaccionar de manera simbòlica amb el dictador i amb el seu règim. Em semblaria un exercici interessantíssim de gimnàstica ciutadana, de comprensió del món, de comprensió conscient, situada, vivencial i crítica d’un element fonamental del món que ens envolta. Què li diries al franquisme? Què li diries a una dictadura feixista? I esperaria de la gent arguments, crítiques, retrets, sàtira, mofa. També violència simbòlica, no em sorprendria. Desconec la intenció de l’ajuntament de Barcelona, però han aconseguit exactament això. Han donat l’oportunitat a la població de mantenir un cara a cara simbòlic amb el franquisme (i amb les seves rèmores) i tot plegat al cor de l’espai públic. I alguns l’han escridassat. D’altres li han reivindicat això o allò altre. D’altres, encara, l’han matat i se n’han cardat (#SamataoPaco, deien). I tots ells s’han apropiat la Història. Si fos novel·la pseudohistòrica, teatre contemporani, Twitter o el Polònia, ningú ho trobaria estrany. El que passa és que les performance encara ens costen...