Tics diacrítics

En una vida anterior, quan projectava per a mi un futur més cosmopolita, divers i multisituat del que ha acabat sent, vaig estudiar àrab. Ara el tinc rovellat i abandonat. Tant hi fa. Ja no em projecto gaire. De l’àrab, tot i que ja no sabria construir frases més que de memòria, recordo sempre alguns trets fascinants. Com ara el dual (com a intermedi entre el plural i el singular), la seva riquesa consonàntica, la molt freqüent construcció de verbs a partir de la derivació de substantius (drs –lliçó– esdevé adrussu –estudio–; per cert, recordeu què era una madrassa?) i, especialment, pel que avui ens ocupa, la seva limitació oficial a tres vocals (a, i, u) i l’aposta per prescindir de les vocals curtes a l’hora d’escriure. Així, per trobar un text amb les vocals marcades (es marquen com una mena d’accents gràfics) te n’has d’anar a l’Alcorà. Per què? Perquè és l’únic lloc on alguns no es volen permetre dubtes d’interpretació (em recorda, per cert, la reserva d’ús que fan a les Balears de l’article literari en comptes del salat per al món religiós: hi ha mons tan intocables...). Per a tota la resta, fora vocals-accents, amb el context, l’experiència i la intel·ligència fem. Us sona? Els àrabs, doncs, no necessiten escriure les vocals curtes, els anglesos i els francesos no necessiten marcar les vocals tòniques, el gran García Márquez deia no necessitar hacs innecessàries ni tants accents gràfics i els catalonaparlants no necessitem els diacrítics a l’oral (tot i que alguns potser voldrien imposar-nos tics diacrítics per garantir la sacrosanta exactitud) però, en canvi, el català, ens diuen, no podrà sobreviure sense distingir gràficament certes homonímies amb diacrítics introduïts no fa pas tant. En fi, conservadorisme i puritanisme mal entès. Em costa entendre que molta gent que defensa la dimensió cultural de la llengua ridiculitzi després la importància del context. Em costa creure que necessitem una llengua tan exacta, amb tan poc marge d’interpretació, amb totes les significacions tan mastegades. Deu ser que sempre he trobat que la literalitat ens fa imbècils i la interpretació, en canvi, ens fa humans.