Ara reben les cendres

El mite del papa Francesc com l’home predestinat que havia de salvar l’Església i tornar-la als camins de l’evangeli en tots aquells aspectes en què se n’ha desviat, al cap de tres anys d’haver-se iniciat el seu pontificat s’ha ben desinflat, tot revelant que darrere la política de gestos del pontífex argentí no hi ha ni el més petit desig d’esmena en qüestions fonamentals, ni tan sols en aquelles qüestions accessòries que l’expertesa de l’Església a ficar-se en llibres de cavalleries ha convertit amb el temps en fonamentals. Les últimes declaracions de Bergoglio fetes urbi et orbi en l’avió que el tornava del seu viatge a Suècia, en el sentit que l’Església no permetrà l’ordenació de les dones in saecula seculorum, han palesat la fermesa del líder catòlic a mantenir una de les disfuncions amb la societat moderna, íntimament relacionada amb la dignitat humana, en què tants fidels covaven esperances d’un canvi real.

Pocs dies abans d’aquest darrer episodi, la Congregació per a la Doctrina de la Fe, la divisió vaticana que vetlla pel manteniment del dogma i l’ortodòxia, havia fet gala d’aquesta facilitat de l’Església a embolicar-se prescrivint en un document de compliment obligat pels fidels la prohibició de guardar a casa les cendres dels difunts, de dividir-les entre la família, de convertir-les en petits gadgets o d’escampar-les per terra, mar i aire, i l’obligació de dipositar-les en un cementiri o altre recinte sagrat. La pretensió del Vaticà en aquest aspecte és tan grotesca com l’estupidesa humana que ha fet de les cendres dels morts un objecte de fetitxisme que ha arribat a extrems delirants com el de convertir-les en diamants o en objectes de disseny o el de dipositar-les en estadis esportius, com el Nou Camp, a fi d’assegurar la vinculació del difunt amb el club de la seva vida.

Però, de tot plegat, hi ha una cosa que intriga. Si, segons proclama la doctrina, l’ànima se separa del cos en el moment de la mort, quina entitat tenen les cendres del cos? Caldria preguntar-ho al Doctor Angèlic, que va ser capaç de determinar el moment precís en què l’animeta s’uneix a un cos en gestació. Però temo que de savis com els de l’escolàstica se n’ha perdut la mena.