Temps

El primer dimarts després del primer dilluns de novembre –dimarts vinent– els ciutadans que s’hagin inscrit al cens podran votar una mena de superdelegats que, uns quaranta dies més tard –el primer dilluns després del segon dimecres de desembre– votaran qui presidirà i governarà els Estats Units fins al 20 de gener posterior al proper any de traspàs. Per què dimarts? Abans de respondre, situeu-vos a principi del segle XIX. Ho tenim? Som-hi doncs. Per què dimarts? Per garantir que tothom pugués arribar al col·legi electoral des del llogarret més allunyat sense saltar-se les obligacions religioses del diumenge. Per què el novembre? Perquè és un dels mesos més tranquils per als agricultors. Per què a principi de novembre? Perquè els camins encara són transitables. Per què no el primer dilluns? Perquè així mai coincideixin les eleccions i Tots Sants i puguem complir com a catòlics amb els nostres morts. Per què tants dies entre la tria dels superdelegats i l’elecció del president per part d’aquests? Perquè comptar vots, el 1800, no és senzill i perquè arribar a cavall al Districte de Columbia des de San Francisco o des de Seattle té el seu què. Síntesi: per què aquest calendari? Resposta del XIX: per pur sentit pràctic i per garantir a tothom la possibilitat de participar. Resposta del XXI: per tradició (ah, i per solucionar un Gore / Bush a Florida). El cas és que la democràcia necessita temps. Temps per apropiar-se de la ingent quantitat de lleis que produïm cada any. Temps per esmenar amb coneixement de causa. Temps per convèncer els millors que se sumin al teu equip. Temps per negociar el millor acord. Temps per parlar, per reflexionar, per discutir, per revisar, per consultar a tort i a dret. Temps per deixar reposar, per tornar-t’ho a mirar amb distància, amb uns altres ulls. Temps, un requisit més que s’erosiona. Des de fa anys, per la pressió del mercat, que ho vol tot ràpid i irreflexiu. Però també per la perversió dels mateixos actors del sistema, que utilitzen el temps entre eleccions com a una excusa per deslligar-se cada dia més del compromís amb els electors i de retroalimentar-se exclusivament amb l’opinió de l’aparell. I no, el PSOE no és l’únic exemple que em ve al cap.