Acontentar Madrid, encabritar Londres

Fa molts anys que penso que, en els aquelarres de la Hispanitat i la Francofonia, als andorrans no se’ns hi ha perdut res. Les trobades periòdiques dels caps d’Estat i de Govern de les antigues colònies espanyoles i franceses amb els de les corresponents metròpolis, a més de no servir per a res pràctic, donen una imatge estèril de nostàlgia des del moment que s’hi recrea simbòlicament l’espai geopolític de dos imperis caducats. Per no servir, no serveixen ni com a lobby internacional, ja que les relacions culturals, comercials i també polítiques entre tots aquests països passen per altres vies.

Al marge d’aquestes consideracions, ens podem preguntar què hi fa Andorra en aquests llibres de cavalleries. El Coprincipat en règim absolut fins al 1993 és una peça de convicció per considerar el nostre país una excolònia francesa per la via directa i espanyola per persona interposada? El tractat trilateral amb França i Espanya conté alguna clàusula de subordinació no escrita? O creuen els nostres governants que ficar el nas en aquests fòrums amb tuf neocolonial ens pot reportar algun avantatge?

No s’ha explicat mai, ni l’assumpte ha merescut mai una discussió en el si del Consell General. Sí, però, que ara, tot just ara, l’oposició s’ha adonat que una de les conseqüències que pot tenir jugar amb foc és cremar-se. La signatura, per part d’Andorra, d’una declaració especial de la Cimera Hispanoamericana celebrada la setmana passada a Colòmbia, presentada per Espanya, segons la qual els estats signants insten els governs espanyol i britànic a reprendre les negociacions sobre el futur de Gibraltar és un acte inaudit, acomplert per un país, el nostre, que té, amb tota la raó, la cua de palla en qüestió d’ingerències. Perquè, què és sinó una ingerència signar un document que qualifica explícitament de colonial l’estatus de Gibraltar i incita a posar-lo en qüestió?

Acontentar Madrid al preu d’encabritar Londres no sembla ser un bon negoci. Ens ho hauríem pogut estalviar si no haguéssim jugat amb foc. Però pitjor és la ingerència respecte a Gibraltar. Els gibraltarenys són el que volen ser –i així ho han expressat en diversos referèndums– i no escau als andor­rans ficar-se a casa seva.