Big Macs tous

Quan entres en un McDo­nald’s –a NY, a Oslo, a Quito o a Jakarta– saps, amb molta fiabilitat, abans d’entrar-hi, què t’hi trobaràs. Quan votes Bush, Clinton, Romney o Obama pots anticipar, de la mateixa manera, com governaran. Se’n diu previsibilitat i per al sociòleg George Ritzer és una característica clau de les societats mcdonalditzades. Amb Trump, això no passa. N’ha dit tantes, de tan contradictòries entre si i de tan irrealitzables, que és impossible preveure el més mínim la seva acció de govern. Això, per a alguns, pot tenir un punt refrescant però en general és una mala notícia. S’obre aquí un debat entre quin tipus de govern representatiu preferim: volem escollir un governant que considerem representatiu perquè després ell faci –des de la seva semblança a nos­altres– el que cregui més convenient o volem en canvi un governant que –s’assembli o no a nosaltres– porti a la pràctica allò que per a nosaltres és primordial? El politòleg Bernard Manin ens podria il·lustrar molt millor sobre les diferències entre una via i l’altra, però sembla clar que a Trump els seus votants l’han investit no pel que pensa, sinó per com el llegeixen: un home blanc que diu el que li rota, que no s’arruga, que no es rendeix i que acostuma a sortir-se’n, un americà com toca que, per tant, sabrà què s’ha de fer.

Deixem el McDonald’s i parlem de carrotes. El proper 20 de gener, quan en Trump agafi les regnes, es tancarà el parèntesi Obama pel que fa a la influència dels EUA al món i es reprendrà el declivi internacional accentuat amb el segon Bush, perfectament radiografiat pel politòleg Joseph S. Nye. I parlem bé d’influència. El poder dur (el militar, l’amenaça de sancions, el bastó) es mantindrà intacte però tot apunta que el poder tou (l’exemple, l’atractiu, la influència, la carrota) baixarà sota mínims amb un president que pot inspirar por però no confiança. Amb el poder tou, però, es dóna una paradoxa: minvarà el dels EUA però s’amplificarà el del mateix Trump. Superada la hipòtesi Trump i confirmada la realitat Trump al cor del sistema, ara els Le Pen del món s’ho creuran més, els seus patrocinadors dubtaran menys i als seus votants potencials els costarà menys acceptar-se tal com són.