Pensaments únics

Cinc cosetes, avui, sobre pensaments únics. Una, dades. Segons Gallup, la setmana anterior al 8N només un 16% dels votants republicans consideraven que l’economia anés millor. Una setmana després, amb la victòria de Trump, la xifra pujava fins a un 50%. En paral·lel, els demòcrates passaven d’un 61 a un 46%. Cap indicador econòmic va patir cap gran variació durant aquells dies.

Dos, una caricatura, que exagera però mostra tendències: “Compto amb les per-sones més lleials. Heu vist mai res igual? Podria aturar-me enmig de la 5a Avinguda i disparar la gent i no perdria votants.” (Trump, el 28 de gener).

Tres, una anàlisi amb gran angular. Internet era la gran esperança per impulsar societats més democràtiques, per alliberar-nos dels grans mitjans que monopolitzaven el missatge. No ho ha aconseguit, però. Les conclusions són d’en Farhad Manjoo, periodista i analista tecnològic del NY Times. Ho argumenta de moltes maneres, però una d’elles em resulta fonamental: amb Internet s’accentua un biaix cognitiu dels humans consistent a reforçar sempre, malgrat disposar d’evidències en contra, les nostres idees preconcebudes. I Internet l’accentua perquè és tan gran i hi ha tant de tot, que ens permet viure exclusivament dins d’una bombolla de preconcepcions, que es va reforçant exponencialment. I omplir les meves xarxes només dels meus, i llegir només els meus, i acumular evidències només d’allò que jo penso, i... Quatre, una paraula. “Post-truth”, paraula de l’any segons els diccionaris d’Oxford. Aplicada sobretot a la política: “post-truth polítics”. Els tres primers punts d’aquesta columna n’avalen la tria.

I cinc, l’extrapolació. En un món de pensaments únics acrítics, immunes a les evidències i als arguments, és més fàcil d’entendre el Brexit i Trump. I a Andorra? No, no hi ha especificitat andorrana. Exceptuant algunes illes de lucidesa, el panorama polític és desolador: la tendència al pensament únic oscil·la entre el “Déu n’hi do” i l’“absolut”, amb topping de victimisme i de mania persecutòria i un extra d’obtusitat quan les diferents forces toquen poder, una apreciació amb la qual, evidentment, no hi estaran gens d’acord...