Música i músics

Deia García Márquez que sense música no es podia viure, i a París li han fet cas i han escampat pianos per a ús lliure en diversos espais públics, com ara estacions de tren o terminals d’aeroport, no-llocs força incòmodes, impersonals, sovint avorrits i on predominen uns codis de con- vivència estúpids que fomenten la incomunicació. Però al plantar-hi un instrument tot canvia quan algun viatger que en sap, aprofita l’espera i es distreu assajant alguna peça. Al principi la resta no canvien el posat avorrit, però en pocs minuts tot es transforma en un concert improvisat: els primers a apropar-se sempre són nens, i a poc a poc la gent, convertida en públic, s’oblida dels recels contra els desconeguts, desplega els braços i acaba aplaudint l’intèrpret, un estudiant de piano amb anys de carrera que en aquell context pot tocar sense cap pressió acadèmica, improvisant versions instrumentals de temes pop o assajant variacions jazzístiques de peces clàssiques. YouTube és ple de vídeos enregistrats amb un mòbil en què un viatger anònim i espontani es posa a tocar i la música humanitza aquell estrany espai i el converteix en un veritable lloc de convivència, demostrant el poder de la música, que té alguna cosa especial que ens fa més humans. A vegades qui s’asseu al banc davant de l’instrument no és un estudiant, sinó un veritable professional, un virtuós del piano que viatja anònimament i que ofereix als altres viatgers el mateix repertori que a la nit tocarà en algun auditori europeu a 100 euros l’entrada. Potser perquè sóc incapaç de tocar ni tan sols el triangle, sempre m’han fascinat els músics, ja sigui al piano, amb la guitarra, el violí, el baix o qualsevol instrument, tant me fa que sigui música barroca, jazz, rock o un altre estil, quan executen una peça els bons músics es transformen. No és només que saben tocar un tema extraordinari, és que sembla que desapareguin, deixen de ser el virtuós o el músic famós per ser part de la música que toquen. Ara que la música torna a sortir a les planes dels diaris (Dylan, Cohen), estem d’enhorabona perquè la revista Portella ens ofereix tot un dossier amb els nostres músics, un indispensable qui és qui dels nostres escenaris. Segur que aquest monogràfic aconseguirà molts aplaudiments.