Esmenar un greuge

Que una cambra legislativa, com és el Parlament de Catalunya, voti en un sol dia 120 resolucions no sembla pas que sigui un fet normal, sinó més aviat el resultat d’un dèficit de planificació per part de la mesa o una laxitud excessiva en la convocatòria de plens. Això no justifica, però, que s’aprovin esmenes amb errors monumentals que amb la manca de temps per examinar-les haurien pogut passar inadvertits, ja que si bé és veritat que els diputats catalans van votar el cúmul d’esmenes en unes poques hores el 18 d’octubre, no és menys cert que els grups parlamentaris en posseïen el text des del dia 6 del mateix mes, havent disposat, doncs, de dotze dies per examinar-les.

Ja és mala sort que el primer incident diplomàtic de la República Catalana irredempta hagi estat precisament amb Andorra, l’Estat veí cosí germà, del qual, si bé no pot esperar miracles, sí que pot desitjar en el futur una bona relació d’amistat i de respecte mutu i treballar perquè sigui així. Però les coses són com són, i el fet és que la cambra catalana, sucumbint a l’enèsima enredada de la CUP i mostrant un nivell de coneixement de la realitat que deixa molt a desitjar, ha fet un greuge a Andorra en considerar-la un paradís fiscal quan ja no ho és i en instar el Govern de la Generalitat a aplicar mesures punitives.

La reacció indignada a casa nostra és ben justificada: ningú no pot esperar que els andorrans siguin mesells després d’haver deixat la pell en la conformació del país a la disciplina internacional i d’haver-se empassat el subterfugi de les especificitats. Tot i això, la guerra entre parlaments, que algú propugna entre nosaltres, no sembla pas la millor manera de reclamar una reparació. Ho és, més aviat, l’acció diplomàtica entre els dos governs, a fi d’aconseguir que el partit català del govern, Junts pel Sí, que és qui va decantar l’aprovació de les dues mocions, presenti una nova moció que desactivi les dues anteriors i busqui fora de la CUP els suports necessaris per aprovar-la. Només així –i amb una declaració explícita del conseller d’Exteriors o del mateix president de la Generalitat– es podrà desfer un greuge que no hauria hagut d’existir mai i que perjudica més Catalunya que Andorra.