La postveritat

Fa unes tres setmanes l’empresari Trump –i futur President– va fer saber, via Twitter, que havia treballat dur amb Bill Ford per a mantenir la fàbrica de cotxes Lincoln a Kentucky sense traslladar-la a Mèxic. “És un deute amb Kentucky, un gran Estat, per la seva confiança en la meva persona”, conclogué. La notícia fou recollida per diversos mitjans de comunicació amb titulars de l’estil Trump diu que Ford no se’n va a Mèxic. Perfecte! Tranquil·litat, feina i esperança per al malmès sector de l’automòbil! Una molt bona notícia! Els 16 milions de seguidors de Trump en aquesta xarxa social estan encantats, així com els mils i mils de clics que ha rebut de suport i els mils i mils de retuits. Però..., hi ha un gran però. La companyia Ford ni s’havia plantejat la seva clausura a Kentucky ni la deslocalització de la seva producció a Mèxic! Trump, com el Màgic Andreu, penjant-se una gran medalla! Això és massa, mai més ben dit. Ara en diuen postveritat i no fa riure.

Sincerament, crec que –com sempre– se n’hauria de dir mentida, bola, ensarronada, engany, falsedat, llufa, insídia i... mala llet. És solament un exemple. N’hi ha milers des de les armes de destrucció massiva a l’Iraq, el referèndum del Brexit i la campanya presidencial de Trump, on s’ha comprovat que Trump mentia cada 3 minuts i 25 segons de discurs (la Clinton ho feia cada 12 minuts). Som aquí. Es veu que la realitat, els fets objectius, no influeixen a l’hora de modelar l’opinió pública. A Espanya n’és un exemple clar la corrupció. No té cap influència. L’important és la crida, la convocació i la invocació a l’emoció, als sentiments, a les passions i a les creences personals. Mentir ja no té cap conseqüència ni cap transcendència. La mentida és impune. Fins i tot ben cuinada, amb els efectes multiplicadors de plataformes com Facebook o Twitter, es pot guanyar credibilitat (i molts diners per publicitat). Sí, sí, la postveritat, quin palabro!, com diuen a Cuenca. Ningú s’escandalitza ja. Mentir ja no té la més mínima importància. Aquesta és l’essència, la raó de la paraula de moda.

Ens enganyen. I ho fan dues vegades: en els fets i en la definició dels fets. Creieu-me. Digueu-ne mentida. És tot molt més clar.