Cap a una era de foscor?

Les notícies que arriben d’ar­reu del món són cada cop més inquietants. Fer-ne una llista en l’espai de què disposo seria impossible. A títol indicatiu citaré: el conflicte endèmic del Pròxim Orient, agreujat als últims temps per la guerra de Síria, que dia rere dia posa de manifest la persistència de dos blocs en l’escena internacional més enllà de la desaparició de l’URSS i del triomf a la Xina de la realpolitik; el terrorisme internacional, catapultat per forces obscures que l’stablishment és incapaç de desemmascarar perquè formen part d’ell mateix; el drama dels refugiats, que mostra de manera descarnada la renúncia d’Europa als grans principis proclamats de llibertat i fraternitat; el lliurament dels estats al control de les seves finances per uns nous senyors del diner, anomenats mercats, i la implantació planetària d’una economia basada en la destrucció de l’estat del benestar allà on existia i el pas del liberalisme econòmic del laissez faire, laissez passer a una intervenció ferotge de les companyies multinacionals; la perversió de les noves tecnologies, que de promesa alliberadora de l’individu han passat a ser cadena de submissió a un món uniformat...

La pèrdua de referents operada en les últimes dècades, associada a la “fi de les ideologies” i a la desregulació de l’economia, dels comportaments socials i de les inquietuds individuals no ha estat represa amb unes regles de joc capaces de donar cos a un món nou, que per definició hauria de ser un món millor. Al contrari, el món que se’ns ofereix, amb fals passaport de canvi i modernitat, tendeix a reinstal·lar els més detestables flagells dels anciens régimes: l’esclavisme i l’explotació són represos amb guant blanc, la fèrula imperialista es reassenta amb passes de gegant, la depredació colonial reneix a escala nord-sud; l’aculturació de la plebs torna en forma d’accés esbiaixat a les noves tecnologies en clau de consumisme.

Ens podem preguntar si el contracte social que s’havia convingut a anomenar democràcia no ha entrat ja en una fase superior de falsificació i de segrest. Si això és així, si efectivament s’està minant el contracte democràtic, la terrible pregunta es formula sola: anem cap a una era de foscor?