Faula número 1

Situem-nos al nord de Namíbia, prop de la frontera amb Angola. Ens trobem al Parc Nacional d’Etosha i estem al pic de l’època seca. Fa mesos que no plou. Amb aquestes condicions, el desert del Namib, una mica més al sud, sembla d’un altre planeta, i a les sabanes que hi ha cap al nord, a Angola, podem imaginar una corrua d’elefants travessant prats ressecs i polsosos a la recerca d’alguna bassa on la família de paquiderms recorda haver-se abeurat anys enrere. Imaginem extensions enormes i solitàries, planúries castigades pel sol i les ventades que els animals recorren guiats instintivament per la necessitat d’aigua. No pensen en res que no sigui trobar un toll suficient. Ho hem vist a la tele, en documentals al National Geographic. Al Parc d’Etosha hi ha molts bassiots alimentats per fonts subterrànies que fan que s’hi congreguin molts animals i és curiós com enemics ancestrals comparteixen la bassa per refrescar-se: antílops, zebres i impales bevent del mateix toll que els lleons. Caçadors i caçats, preses i depredadors, units per la necessitat, pacten una estranya treva abans de reprendre les persecucions. Però les tensions són inevitables perquè les forces estan molt igualades entre elefants i lleons. A Angola és pitjor perquè sota les aigües dels tolls s’hi amaguen perills amb cuirassa de drac: els cocodrils esperen caçar alguna presa, i tant els hi fa si té banyes, peülles o cabellera. L’escena, carregada de tensió, és admirable i se’ns fa incomprensible com els herbívors se la juguen quan tots sabem que al final acabaran en el menú dels cocodrils o dels lleons.

Angola i Andorra no tenen res en comú tret de la sonoritat del nom i una certa rima assonant. A Angola hi tenen diamants i cocodrils. Aquí no. Aquí fa fred i neva. Però aquests dies previs al Nadal se m’ha fet inevitable pensar en les basses de l’Àfrica seca veient com peregrinem cap als tolls dels centres comercials, guiats per un estrany instint consumista, amb passes paquidèrmiques i mig desorientades, buscant amb resignació un bassiot de consum on mai podrem assedegar la set que sentim al cor. I se’m fa estrany que fem com les gaseles innocents que es creuen la treva del Nadal si sabem que sota l’aigua dels tolls s’hi amaguen els cocodrils de sempre.