Esnifant cultura

Als Reis Mags els he demanat cultura. La carta, però, no ha estat fàcil. M’he adonat que la meva manera d’esnifar cultura –entre l’efecte drogoaddíctic de la cosa i que em nego a parlar de “consumir” cultura, ja em permetreu la llicència– és d’allò més irregular.

D’una banda, amb la televisió, amb bona part del cinema i de la música i amb una part creixent de la ràdio, ja fa temps que he passat pantalla. El concepte de graella televisiva forma part de l’era de les pessetes, he deixat d’entendre’l. Inconcebible gravar. Impensable sotmetre’m a la voluntat d’un programador que no sigui jo mateix. Homeland, Miles Davis o el David Fernàndez parlant de perifèries, me’ls miro i me’ls escolto quan em rota. Benvinguda l’era dels contenidors de continguts i de les tirallongues hipertextuals sense fi (Django Reinhardt, Bratsch, No Smoking Orchestra, Kusturica, Caravan Palace i d’aquí bifurcació a Moriarty, Divine Comedy, Yann Tiersen, Réné Aubry, Comelade, Ludovico Einaudi, Purcell... o Gotan Project, Astor Piazzola i més Django...; no em dieu que això no és màgia).

Amb els llibres, en canvi, no hi ha manera. Ho he intentat, però no ha pogut ser. Vida eterna al paper.

I amb la no-ficció, com diria una bona amiga, pitxi pitxi. Per a l’actualitat, ràdio en directe, Twitter i digitals generalistes. Per entendre el món, en canvi, podcasts, documentals i tornem al paper. I aquesta és una gran notícia: es consolida l’aposta pel paper i pel bon disseny de tots aquells que tenen coses interessants per explicar-nos. Així, a clàssics com The New Yorker o Le monde diplomatique i els seus Hors-série (per citar els dos extrems del gènere) s’hi sumen petites delícies com Jot Down, 5W o, acabada de sortir del forn, El món d’ahir.

Recapitulem doncs: Subs­cripcions a Netflix, HBO, Spotify i a cinc o sis revistes de qualitat, ampliar la biblioteca i el màxim d’entrades per a arts escèniques, museus i música en directe. Em faríeu molt feliç –quins nervis!–, però no crec que m’hagi portat tan bé...